L’èxode cap a la felicitat

exode_felicitatHi ha alguna cosa de “definitiu” en els estralls en la ruta cap a l’Europa de centenars de milers d’homes i dones com nosaltres, a la cerca «de la felicitat». Calen solucions immediates, d’una banda, i més resolutives de l’altra.

No sé si ens hem adonat de l’abast, que fa època, de la declaració del papa Francesc a propòsit de l’enèsima tragèdia de la immigració des del sud al nord de la Mediterrània. Paraules aparentment incongruents en la seva conclusió. Efectivament, després d’haver dit: “Són homes i dones com nosaltres, germans nostres que busquen una vida millor, afamats, perseguits, ferits, explotats, víctimes de guerra”, Bergoglio va afegir: “buscaven la felicitat”. La felicitat, ni més ni menys! Continue reading

Lucía, Assumpció, Montserrat i… Espriu

roses_santDanielÉs una gran notícia, que les monges del Monestir de Sant Daniel de Girona -al darer número de Ciutat Nova hem entrevistat la seva priora M. Assumpció Piferrer- hagin  estat guardonades amb la Creu de Sant Jordi per la seva tasca, ja mil·lenària, que és aviat dit… Així com també celebrem que una altra monja, sor Lucía Caram, hagi rebut el premi de Català del Any atorgat per El Periódico a aquesta argentina trempada i  intrèpida  per la seva magnífica tasca social. Continue reading

Un fet aïllat?

road-signLa mort d’un professor a mans d’un nen de 13 anys a l’Institut Joan Fuster no és un fet aïllat que ens produeix dolor, consternació i que tanquem amb el títol de fets violents puntuals i incomprensibles que no tenen explicació.

Aquest fet ens interpel·la intensament… Ens ha d’interpel·lar. Sens dubte, sobre què està passant en una societat on sembla que no hi ha temps per adonar-nos ni tan sols d’un procés evident i inquietant com el gust desmesurat d’un nen per la violència. Una societat que sembla ha delegat la tasca educativa únicament a l’escola. Continue reading

Les tres necessitats

pedresHi ha unes necessitats a la vida que cal tenir resoltes si volem viure com a persones. Un primer nivell de necessitats són les biològiques, vitals, el que en diríem les necessitats bàsiques: menjar, beure, descansar i també la necessitat d’una certa seguretat que ens la dóna la vivenda, l’economia, la indumentària. Tots necessitem un cert àmbit de privacitat i de tranquil·litat. Continue reading

Preguntes incòmodes sobre els cristians llançats per la borda

1429258070La notícia de les agències de notícies sobre l’enèsima tragèdia del Mediterrani aquesta vegada té connotacions religioses que plantegen interrogants seriosos que no poden limitar-se a l’enfrontament entre Cristianisme i Islam, sinó que impliquen als governs dels seus països d’origen en guerra entre ells també per raons econòmiques. S’ha d’aclarir. Continue reading

Què admirem?

firefighter-494807_640La vida és com un mosaic de situacions diverses, que impliquen una resposta per part nostre. Cal estar ben atents a tot allò que ens envolta per saber valorar de forma adient cada situació, però per això cal tenir una educació sentimental correcta.

Podríem fer una llarga llista de respostes vitals. La gratitud, seria la resposta d’afecte i reconeixement per tots els favors rebuts; la compassió, seria aquella capacitat de sentir-se afectat per les desgracies dels altres; la indignació la resposta davant de la injustícia; l’admiració una resposta de sorpresa davant de tot allò que ens sembla magnífic o extraordinari…

Però potser es en l’admiració on més bé es veu com va la nostra educació sentimental, perquè sovint admirem el que no té res d’admirable, admirem persones que no mereixen tal admiració. Personatges inflats per la fama mediàtica, artistes famosos de vida dubtosa o multimilionaris la fortuna dels quals s’ha fet sense respectar el dret de les persones.

Una bona educació dels sentiments ens portaria a valorar allò que realment té valor. Aquest sentiment és necessari per al desenvolupament humà d’una societat. Quan valorem la fanfarronada i, en canvi, el que és admirable ens passa per alt, es posa de manifest una societat empobrida i humanament malalta.

Una agència de viatges, té editat un fulletó d’uns circuits pels Estats Units que inclou una visita exterior a les finques dels multimilionaris. I un es pregunta: Què es pretén amb aquestes visites? Que la gent s’enlluerni amb tanta riquesa?. No seria millor reflexionar sobre el mal que se li fa al mon amb la febre acumulativa d’aquestes persones ?

Ja és hora de canviar i valorar allò que realment té valor: tota aquesta multitud de gent anònima, escampada arreu del món, que posa la seva vida i el seu esforç al costat dels que mes ho necessiten. Aquells que lluiten per un món millor i més just. Aquells que lluiten contra la pobresa i la fam. Aquells que fan de la cultura de la pau la seva forma de viure. Aquells que treballen per canviar la cultura del tenir per la cultura del donar. Tot aquest col·lectiu anònim, desconegut, que no surt ni a les revistes ni als diaris ni a la televisió, aquests si que són dignes de ser admirats.

Una societat adulta i intel·ligent, és aquella que sap rebutjar allò que es rebutjable i admirar allò que és admirable.

Antoni Pedragosa

Articles d’Antoni Pedragosa en altres mitjans

Autisme: una altra manera de veure el món

autism

Amb només 10 anys d’edat, l’autor d’aquest conte transmet la seva percepció de l’autisme per la coneixença directa que en té.

 

Me’n recordo com si hagués passat ahir…

Aquell dia, havia de fer una entrevista amb els pares d’un nen nou. Estava entusiasmada, ja que m’ agrada molt que vinguin nens nous a l’escola. Cada nen es un món diferent, i això fa que a la classe i hagi molta diversitat de maneres de ser, de caràcter, d’actuar davant de dificultats, de resoldre coses etc…

Però no va ser la millor de les entrevistes, perquè em van comunicar que aquell nen tenia TEA (Trastorn de l’Espectre Autista). No és que fos una cosa dolenta, però vaig sentir-me neguitosa i el cap em va començar a fer voltes: I si no encaixa amb els altres nens? I si s’enriuen d’ell? Com el faré entendre que alguna cosa no esta bé? etc… Continue reading

Els Castellers

castellers_peterLa masa humana, caótico magma bullente, se ensambló de pronto en una piña cerrada y perfecta. De ella fue creciendo un fuste etéreo, ojival, un esbelto encaje de blanco algodón y rojo sangre. Recorría la columna una sinfonía de latidos, pero un único estremecimiento. El enxaneta acometió el ascenso, y el pueblo todo lo acompañó suspendido el aliento. Aferrándose a piernas, espaldas…, sintiendo los músculos tensarse bajo la ropa, vencía el vértigo a cada palmo, tanteando el temblor del esfuerzo y la zozobra. Más aún que el impulso para alzarse, la proeza fue desprenderse piso a piso del reconfortante abrazo de otro cuerpo, pero no hay crecimiento sin despego. Sobre los hombros contraídos de los últimos castellers afirmó al fin sus pies el enxaneta y, cuando alzó el brazo victorioso, todo el pueblo se fundió en un clamor al sentir que, sustentado en las espaldas de sus mayores, un brote nuevo lo había elevado aún más alto.

Txemi Aramburu (Bilbao)

Imatge de Peter Morovic @pezike

Qui ens mana?

monedesEl temps passa. Fa 85 anys de la depressió econòmica dels 30. Lord Keynes, va fer una predicció. Va dir que arribaria el dia que tothom seria ric. La profecia no s’ha acomplert… Sí, és cert que alguns s’han enriquit, però no pas tots, ni de bon tros. la majoria sobreviu amb més pena que glòria. La recepta que donava Keynes per sortir de la crisi era demolidora i inhumana; usar com eines motores del progrés, l’egoisme, l’avarícia, l’usura, i la desconfiança. Jo no sé si Keynes era prou conscient que amb aquestes actituds uns s’enriquien i uns altres s’arruïnaven. Però és que els pensadors de la il·lustració a vegades ja diuen coses humanament inacceptables. Continue reading