Els cristians no volem ser del món, si això significa claudicar dels grans principis que emanen de l’Evangeli; però som al món, i la nostra fe ens mou a mullar-nos en les qüestions temporals per contribuir a fer més humà i més solidari el món del qual formem part. El Papa Francesc, seguint una gloriosa tradició de compromís social dels pontífexs romans al darrer segle, ens convida inequívocament a no inhibir-nos davant les grans problemàtiques que tenallen les nostres societats.
En aquests darrers dies, els mitjans de comunicació han posat els focus sobre l’activitat política de Lucía Caram i Teresa Forcades, les dues religioses catalanes amb més projecció mediàtica a casa nostra. Personalment, crec que, cadascuna amb el seu estil i d’una manera diferent, estan donant un bon exemple d’implicació en la vida política del nostre país, sense renunciar a la seva identitat cristiana i a la seva vocació com a consagrades. No manquen, però, les veus crítiques sobre la tasca pública d’aquestes dues religioses, sobretot des l’àmbit eclesial, dins i fora de Catalunya.
Mentre ens movem en l’esfera estrictament espiritual, és més senzill no atraure enemistats i no suscitar animadversions; però certament, tan bon punt baixem a concrecions polítiques o econòmiques del missatge evangèlic, és lògic que no tots ho vegem de la mateixa manera. La catolicitat de l’Església es manifesta també en la diversitat d’opcions polítiques que adoptem els seus membres. Allò que ens distingeix com a cristians no és tant el color de la formació política, ser de dretes o d’esquerres, ser independentistes o unionistes, sinó més aviat les motivacions que tenim i la manera en la qual exercim la nostra responsabilitat social en unes determinades circumstàncies.
Tot i les seves divergències, hi ha dos elements comuns, entre la monja dominica de Manresa i la monja benedictina de Montserrat, que crec que garanteixen la coherència cristiana del seu treball amb implicacions polítiques. D’una banda, cap de les dues fonamenta la seva activitat sobre actituds hostils i de desprestigi d’altres agents polítics, sinó sobre l’afirmació positiva de grans principis ètics que susciten un ampli consens. D’una altra, totes dues desitgen i agraeixen el suport de les seves respectives comunitats i no actuen com a franctiradors solitaris de causes impossibles.
Ens podran semblar més o menys encertades les seves intervencions i les seves propostes, però ningú no pot retreure’ls que estiguin motivades per interessos personals o partidistes ni que busquin cap guany fora d’una major justícia per a tots. Tant de bo que tots els qui són coneguts públicament com a catòlics tinguessin el seu tarannà dialogant i cerquessin com elles el bé comú!
La Seu d’Urgell, maig 2015
Sobre l´autor
Capellà catòlic actualment responsable de la parròquia de Calella. Membre del Moviment dels Focolars. Doctor en Teologia. He viscut al Japó 17 anys i 8 a Itàlia.
Gracies pels articles de Ciutat Nova de Mn. Cinto Busquet i Lucas Cerviño. Deixo la meva opinió, tot i que no sóc persona que intervingui a les xarxes socials, per allò que arrossego de tants anys de “no et fiquis en política”, però es just donar la cara a favor de persones valentes siguin o no monges i amb més motiu si compartim la mateixa fe. Aquestes persones fan nosa per al mon, parlen clar i la claredat espanta a molts.
Gràcies Teresa, Lucia i Beat Óscar Romero, prego per el seu testimoni i el de totes les persones valentes en favor del be comú i la justicia.
Fuera de Cataluña la presencia de estas dos religiosas en la vida política ha causado extrañeza, sobre todo porque como religiosas, y contemplativa, no es su objetivo el incidir de este modo en la vida social.
Hacen falta ciudadanos laicos que se comprometan cada día en hacer pública la voz de la Iglesia en la vida y en la actividad política. La voz visible de una opinión política no puede ser la de una contemplativa que en momentos electorales aparece junto al presidente.
Otra situación diversa es la del Papa que, sin tomar compromiso político, invita a los laicos a COMPROMETERSE en la vida política y lo mismo vale para el obispo de cada diócesis en su delimitación.
Molt encertat aquest comentari, Mn Cinto. He tingut ocasió d’escoltar-les en diverses ocasions i més enllà de les seves posicions polítiques divergents són persones coherents, honestes i sobretot enamorades de Jesus i del seu Evangeli. Con vostè diu, tan de bo que molts cristians tinguessin l’empenta, la decisió i la força d’elles.
Pel que fa a l’hàbit de religioses, com que es presenten en públic i que molta gent critica, a mi em sembla un signe de maduresa democràtica que ho puguin fer com el que són: religiosa dominica una i benedictina l’altra. I espero que quan d’aquí a un temps aparegui en alguna camanya electoral alguna musulmana amb el vel, pugui fer-ho amb total llibertat i sigui respectada i valorada igualment.
No estic d’acord amb Cinto Busquet en que aquestes dues germanes nostres en la fe siguin per als cristians un model de compromís polític. Tractaré d’explicar els motius.
El primer és que la immensa majoria dels cristians no portem hàbits religiosos com elles quan surten en mítings i en TV. En la societat dels media-espectacle en què vivim, això és un plus que els obre moltes portes i les catapulta a la fama. M’agradaria veure què passaria si es deixessin l’hàbit al convent. Jo no veig porsones amb compromís polític que vagin vestits amb el seu uniforme professional de bomber, cirurgià, policia, militar, soldador o submarinista. Em semblen coses del passat, d’un passat molt més clerical.
Quan surts en públic vestint un uniforme, el que sigui, se suposa que estàs actuant com a part d’un col·lectiu, precisament el que vesteix aquest mateix uniforme. Però per les notícies que llegeixo, potser incompletes, em fa l’efecte que en el cas d’aquestes dues germanes nostres la cosa no és del tot així, que estan forçant una mica aquest suposat “acord” amb els seus.
Al meu entendre, el compromís dels cristians en la política té altres models laics molt més propers a la realitat vital de la majoria, que han deixat una empremta duradora en el bé comú de les seves societats i de la humanitat: Adenauer, de Gasperi, Schuman, el nostre estimat Igino Giordani (www.iginogiordani.info), i tants altres, alguns aliens a l’Esglèsia Catòlica, com Gandhi o Luther King. Crec que està per veure el que la història dirà de les nostres germanes d’aquí a 50 anys. Però sense anar a aquestes enormes figures del passat, podem trobar a milers de cristians que intenten aportar el millor que tenen en el compromís polític al descobert, sense el paracaigudes segur del convent per al dia que els vagi malament.
En principio, por cuanto he sabido entender entender no me parece desacertado que Teresa y Lucía manifiesten su forma de pensar. Todos tenemos derecho a hacerlo dentro del marco del respeto.
Ahora, después de la teoría, deberíamos valorar el que en la práctica este apoyo vaya principalmente a los más marginados de la sociedad y a los excluídos. Comienzo por el aborto y sigo por la infancia camino de toda la humanidad, teniendo que toda la humanidad debe ser tenida en cuenta. Menos Ego y más Tu
Amb tota sinceritat, l’hàbit de Teresa i Lucía em parla, sobretot, de llibertat.
Llibertat per donar a les persones tota la fraternitat i l’afecte que la societat sembla escatimar, i fins i tot de vegades, inclús negar.
Les veig com la punta de llança d’una església que torna a mirar als ulls de la gent. També els seus superiors em cauen bé, penso que están fent un esforç per entendre el signes dels temps.