Hi ha moments a la història que marquen un abans i un després de forma inconfusible. Esdeveniments que la humanitat no pot deixar de banda quan es mira enrere per reflexionar sobre el seu passat a fi d’entendre millor com plantejar-se el futur. I a vegades aquests moments es poden concentrar immensament en un sol punt, tal com va passar a les vuit hores setze minuts del matí del sis d’agost del 1945 a Hiroshima, i tres dies més tard a Nagasaki, dos minuts després de les onze. A la primera ciutat, el coronel Paul Tibbets deixava caure des de l’Enola Gay, l’avió de l’exèrcit nord-americà que pilotava, el Little Boy, la primera bomba atòmica utilitzada en accions de guerra, contenia seixanta quilos d’urani-235. Sobre la segona, un seu col·lega, el major Charles Sweeney, llançava des del bombarder Bockscar el Fat Man amb vuit quilos de plutoni-239.

Dues explosions provocaren més de cent cinquanta mil morts a l’instant; i en poques setmanes, per l’innombrable nombre de ferits, la xifra superà els dues-centes mil. Actualment, en total són més de tres-centes mil les persones que han mort a causa dels dos atacs atòmics, i els hibakusha –és a dir, les víctimes de les radiacions- encara vivents són dues-centes setanta mil al Japó, sense comptar els coreans i xinesos que en aquell període residien a les ciutats damnificades.
Hiroshima i Nagasaki es varen refer força ràpidament de la destrossa completa i avui més d’un milió d’habitants a la primera i una mica menys de mig milió a la segona es consideren hereus d’una experiència que, dissortadament, constitueix una de les pàgines més tristes del segle XX. Recordo pocs dies després d’arribar a Nagasaki, on he viscut durant cinc anys,  d’haver conegut una dona gran que em deia: «Vaig sobreviure només jo de la família, i érem set germans». De fet, a començaments d’agost hi havia hagut alguns atacs aeris esporàdics sobre el port, i les famílies que s’ho podien permetre havien enviat la mainada a pagès, i gràcies a això ella és ara una de les que encara ho pot explicar. No cal fer esforços a Nagasaki per sentir històries que encongeixen el cor. Si no són nouvingudes, n’hi ha a totes les famílies. I els carrers, amb les fotografies que mostren tal com quedaren els indrets dies després de la tragèdia, parlen en moltes cantonades.
 Tanmateix, no hi ha rancor ni odi. Hi ha ajudat, sens dubte, la proverbial resignació oriental davant la fatalitat, però a Nagasaki no ha estat indiferent que més del deu per cent dels qui hi moriren fossin cristians. L’epicentre de l’explosió, de fet, fou el veïnat d’Urakami, on durant gairebé tres segles de persecució ferotge contra els cristians famílies senceres varen continuar d’amagat batejant els fills i transmetent-los la fe dels pares, i d’on des de finals del segle XIX, amb la llibertat religiosa, va començar el renaixement de l’Església al Japó. L’estàtua de la Mare de Déu Dolorosa i de Sant Joan als peus de la Creu que s’erigien al portal de la Catedral d’Urakami, el temple cristià més gran de l’Extrem Orient aleshores, són de les poques coses que restaren dempeus i són tothora el símbol del plor i de l’esperança. Takashi Nagai, metge radiòleg convertit de gran al cristianisme, qui abans de morir de leucèmia el 1951 deixà escrits llibres d’una profunditat corprenedora, a la missa de rèquiem que es féu sobre les runes de l’església deia: «Siguem agraïts, perquè a través d’aquest sacrifici, la pau ha estat donada al món, i al Japó, la llibertat religiosa.»
L’alcalde de Hiroshima, des del 1947, cada any el sis d’agost fa solemnement una Declaració per a la Pau. L’any passat l’actual, Tadatoshi Akiba, proposava fins al sis d’agost d’enguany un «any de commemoració i d’acció per a un món lliure d’armes nuclears.» L’organització Mayors for Peace, “Alcaldes per a la Pau”, promoguda per l’Ajuntament de Hiroshima i a la qual s’adhereixen 714 ciutats de 110 països, entre les quals hi és present també Barcelona, sostingué la iniciativa, i a la Conferència de Revisió del Tractat sobre la No Proliferació de les Armes Nuclears que se celebrà al mes de maig a Nova York, va proposar un pla de quinze anys perquè s’arribi al 2020 -setanta-cinquè aniversari dels bombardeigs- a la completa eliminació de les armes nuclears de tots els arsenals del món. Aquesta campanya està suscitant, arreu, molt d’entusiasme. El Parlament Europeu aprovà per gran majoria l’any passat una resolució en favor de les propostes dels Mayors for Peace, i el Consell d’Alcaldes dels Estats Units, que representa 1.183 ciutats nord-americanes, aprovà per unanimitat una resolució semblant de recolzament. L’alcalde de Hiroshima, però, no té pèls a la llengua i critica durament una certa política nord-americana prepotent: «La cosmovisió egocèntrica del govern dels Estats Units està arribant als límits. Els Estats Units, ignorant les Nacions Unides com a representant de la llei internacional, ha reprès les investigacions per a crear armes nuclears cada cop més  petites i utilitzables.»
Els temps de la Guerra Freda són superats i la psicosi de l’holocaust atòmic s’ha vist substituïda per l’amenaça del terrorisme incontrolat, però mentre hi hagi armes atòmiques sobre el nostre planeta continuaran ressonant actuals les paraules de Martin Luther King pronunciades a la Catedral Nacional de Washington una setmana abans de ser assassinat: «El món sencer pot estimbar-se en l’abisme de l’anihilació, i el nostre hàbitat terrenal transformar-se en un infern que fins i tot la ment del Dant no hagués pogut mai imaginar.»
Hiroshima i Nagasaki no poden acceptar d’haver estat sacrificades endebades. Sadako Sasaki tenia dos anys i vivia prop del pont de Misasa a Hiroshima fa seixanta anys. Als onze li fou diagnosticada també a ella leucèmia, la “malaltia de la bomba atòmica”. La seva millor amiga li explicà que segons la llegenda si plegava amb paper mil grues d’origami el desig que tingués es compliria. En els catorze mesos que estigué hospitalitzada en féu 644 amb les receptes de les medicines i amb qualsevol paper que se li posava a l’abast amb l’esperança de guarir. Les seves companyes de classe feren les altres 356 que mancaven. La seva estàtua amb una grua daurada al Memorial de la Pau d’Hiroshima ens convida a cadascun de nosaltres a fer volar ben alt el nostre anhel de pau.