Què hi ha darrera l’acer i els murs d’una presó amb condemnats a mort? L’experiència de vida d’un advocat americà ens obre noves portes.

Quan sóc al “passadís de la mort”, hi ha deu portes blindades d’acer, quatre-cents metres de tanques electrificades de filferro espinat, a més d’una muntanya d’acer i ciment armat, fins a l’entrada de la presó.

Un es podria preguntar: és possible que l’Esperit Sant sigui present també aquí, en la fredor punyent d’aquest aïllament? Com hi pot arribar? Com hi pot restar? Jo puc testimoniar que l’Esperit Sant és més potent que la foscor que envaeix el cor dels presoners condemnats a mort a l’estat de Florida». Amb aquests mots obria recentment una seva intervenció el nord-americà Dale Recinella.
Després d’haver treballat durant més de vint anys en una gestoria reconeguda, casat i amb fills, Dale renuncià a l’exercici de la professió d’advocat l’any 1998, a fi de dedicar-se a ple temps a la tasca d’“assistent espiritual” dels  370 detinguts en el “passadís de la mort” i dels gairebé 2000 homes empresonats en les cel·les d’aïllament de Florida. Ara visita regularment els detinguts, independentment de la seva fe religiosa o de la denominació cristiana a la qual pertanyin. Als catòlics, els porta la comunió i facilita al capellà l’atenció sacramental i pastoral envers els qui ho desitgin. També el personal penitenciari, sotmès a les fortes pressions de l’ambient, agraeix el seu suport.
Dale acompanya de prop els condemnats a mort que ho demanen en els dies immediats a l’execució, i juntament amb la seva dona, Susan, psicòloga, sosté moralment els familiars. Els parents de les víctimes de l’homicidi, si ho desitgen, també són sostinguts pel matrimoni Recinella. "La similitud entre assitir aquestes famílies i les famílies dels condemnats a mort demostra clarament que no hi ha diferències essencials entre l’homicidi comès per un individu i l’homicidi comès per l’Estat. L’agonia angoixant de les famílies és la mateixa», declara Dale dolgut.
«És extenuant. Normalment els detinguts que han d’ésser ajusticiats demanen al seu conseller espiritual d’ésser present a la seva execució, ja que els membres de la pròpia família no hi estan autoritzats. Els fami-liars han d’acomiadar-lo a migdia i l’execució no té lloc fins a les sis de la tarda. Jo faig costat al condemnat i Susan en aquells moments dóna recolzament a la família. Per més que una injecció letal pugui ésser tecnològicament eficient i provoqui una mort “dolça”, el fet de mirar com maten algú davant teu és molt difícil de pair. No t’hi acostumes mai. Em calen  mesos per a refer-me del tot».

Als sostenidors de la pena de mort, Dale així els repta: «Veniu amb mi a visitar els presoners. No dic pas que trobareu persones innocents en la majoria dels casos, però us adonareu que són persones com nosaltres. Si us atreviu a desmuntar la imatge de petits monstres que us heu fet d’ells i els coneixeu amb nom i cognoms, i amb un rostre i amb un patiment profund al darrera, us adonareu que són éssers humans, com nosaltres que també ens equivoquem. Certament han comès errors molt pitjors dels nostres, però també en ells hi ha una dignitat humana que ha d’ésser respectada. Quan els fas companyia i pregues amb ells, entres en la seva humanitat, i t’adones que també ells són fills de Déu, i que Déu està treballant en les seves vides».
El primer acostament, tanmateix, no és fàcil. Dale explica: «Un dels primers detinguts que vaig tractar al “passadís de la mort” fou un afroamericà ple de ràbia, crescut en els camps de treball d’immigrants del Sud. A la seva vida havia experimentat tot tipus de violència i d’abusos. Quan m’hi vaig acostar, instintivament de seguida em maleí, tot culpant els blancs com jo, perquè, segons ell, l’havíem destinat des del nai-xement al “passadís de la mort”. No tenia cap resposta prefabricada al seu enuig. Vaig pregar l’Esperit Sant que em donés les paraules justes i, a poc a poc, es va anar obrint al diàleg. Després d’alguns anys, em demanà que preguéssim plegats a l’inici de les nostres trobades. Es transformà, i al seu sector fou arribat a conèixer com home de pau que sabia guiar altres joves plens d’odi, especialment negres, cap a la superació de rancúnies i violències. Quan fou firmada la sentència de mort, em requerí com a conseller espiritual. Això impactà molta gent, ja que el seu crim havia estat motivat per motius racials. A la fi, es trobava totalment en pau i vessava perdó. Els fruits de l’Esperit Sant eren evidents en ell. A les seves últimes hores de vida, només a uns deu metres de la cadira on moriria,  ens llegí  veu alta, a mi i als guàrdies, la pregària per la pau atribuïda a Sant Francesc i el seu càntic del germà Sol. I ens encomanava, parafrasejant el càntic, que no ens arrisquéssim a morir en pecat mortal a fi de no haver d’afrontar la segona mort, la permanent».

Allà on sembla que ja no hi ha lloc per a l’esperança, Déu es fa camí en el cor de l’home. Així ho va experimentar un altre condemnat a mort, el qual, colpit profundament per la figura de Joan Pau II, desitjà fer-se catòlic. Després d’un any de preparació per a ser acollit a l’Església Catòlica, posaren en programa la seva execució de manera imprevista, pocs dies després de la mort del Pontífex. El dia abans de l’execució, el bisbe anà a la seva cel·la a administrar-li la primera confessió, la primera comunió i la confirmació. La cerimònia es va desenvolupar mentre ell estava encadenat de mans i peus.
Quan el bisbe pronuncià damunt seu la fórmula de la confirmació, tot el seu cos sotraguejà i caigué enrere, com si s’hagués enrampat. Els guardes presents el miraren atònits. Per un moment fou com si el seu cos hagués esdevingut lluminós. L’endemà, durant les seves últimes hores, em digué que havia sentit en aquell moment Joan Pau II present al costat seu. Va morir en pau, sentint-se unit a Déu, i fins i tot fou explícitament perdonat per la família de la seva víctima». No són pocs els casos de transformació radical dels quals és testimoni Dale Recinella. «Res de tot allò que l’home pugui dir, construir o fer –ni tan sols tot el ciment armat, l’acer i la desesperació que hi ha en el “passadís de la mort”–, res no pot impedir l’Esperit Sant d’entrar i de restar en el cor de qui es mostra disponible. Quan diem que “sí”, l’Esperit actua.