Sandro Calvani, responsable de l’Oficina contra la Droga i el Delicte de l’ONU a Colòmbia, afirma que el problema en la lluita contra el narcotràfic rau en l’actitud de la societat civil. Sense mobilització social, sense un canvi d’actitud, nos serà possible l’eradicació dels cultius il·lícits, afirma.

Sandro Calvani, genovès, llicen-ciat en Biologia, ha dedicat una bona part de la seva vida a treballar en diverses entitats promovent el desenvolupament social. Des de gener del 2004 és responsable de l’Oficina contra la Droga i el Delicte de l’ONU, amb seu a Colòmbia. En una entrevista exclusiva per a Ciutat Nova, va relatar com és possible combatre la droga, però no des de la seva Oficina, sinó a través de les experiències viscu-des per camperols que hi van creure i que treballen per nous projectes de vida.

Sr. Calvani, quina va ser la seva impressió quan va arribar a Colòmbia?
Després de 20 anys de treballs als quatre continents, quan vaig arribar a Colòmbia vaig tenir la impressió que hi havia una gran fragmentació de l’anàlisi sobre els problemes i, òbviament, això comporta una fragmentació de les decisions polítiques i de les estratègies per reduir el conflicte. Vaig trobar a l’Oficina centenars de tesis, llibres, etc., totalment accessibles  i amb una gran quantitat d’anàlisis sobre tots els temes que ens afecten: narcotràfic, delicte, terrorisme, grups armats, tràfic de persones, blanqueig de diner, etc. Coneixem molt bé el problema i ho sabem tot sobre el que hauríem de fer... Però no es fa! A més, tothom exagera generalment sobre la complexitat del fenomen per justificar-ne, d’aquesta manera, la passivitat davant un tema tan important.

Han tingut acceptació dins el Govern les seves impressions?
Tinc moltes anècdotes sobre això. En tots els departaments que he visitat (me’n falten solament dos o tres) el governador sempre diu: «El narcotràfic colombià és un problema fonamental, és un problema tan enorme que pràcticament no sabem com enfrontar-nos-hi, tothom hi està ficat...», i em donen estadístiques exagerades. A Nariño, per exemple, el governador, molt bona persona, un antropòleg, em va dir: «Tenim cinquanta mil hectàrees de cultiu il·lícit» . I jo li vaig respondre:  «Cinquanta mil hectàrees són tres vegades Bolívia». A la nostra Oficina tenim fotografies per satèl·lit  de tots aquests punts i estem ben segurs que són menys de quinze mil hectàrees.
Així, sobredimensionant el problema, la persona té la impressió que no s’hi pot fer cara. I a nivell nacional diuen que el problema és tan gros que cap altra institució de l’Estat podria afrontar-lo, i així justifiquen la seva inactivitat.

Podria donar-nos un exemple concret?
Amb la nova llei de l’energia, Colòmbia ha de produir abans de gener del 2006 el 5% d’alcohol carburant,  que s’extreu de l’oli de palma, per barrejar-lo amb benzina i gasoil. Per aconseguir aquests mínims es necessita cultivar sis-centes mil hectàrees, i, segons la xifra oficial del Ministeri d’Energia, s’hauria d’arribar a vuit-centes seixanta mil, una extensió vuit o deu vegades més gran que la dels cultius il·lícits.
D’aquesta manera, complint únicament la llei i utilitzant els recursos propis n’hi hauria prou per posar fi als cultius il·lícits. En un territori ric com Antioquia, tan sols hi ha cinc mil hectàrees de cultiu il·lícit; amb un petit esforç del sector empresarial es podria sol·lucionar.

Llavors, per què no s’ha resolt el problema?
Segons el meu parer, perquè falta una mobi-lització de la societat civil. L’èxit que hem vist en altres llocs com Tailàndia, Laos, Vietnam, Turquia, països que han eliminat cultius il·lícits de manera definitiva i sostinguda, ho han aconseguit perquè s’ha mobilitzat la nació sencera. Colòmbia no s’ha mobilitzat plenament. Diuen que hi ha una guerra contra les drogues, jo no la veig.

Com veu el programa que desenvolupa la Presidència per a l’eradicació d’aquests cultius?
El que s’està fent com a desenvolupament alternatiu va molt bé. Aquest és un dels programes de desenvolupament alternatiu de més èxit del món en termes de qualitat del producte, de mobilització popular, de sostenibilitat. Són 25 productes, alguns dels quals són campions del món, com el cafè orgànic, el cor de palmera, la mel orgànica.
A més, tot el procés -consultar els camperols, produir, embalar, comercialitzar... en vuit mesos i prou- és el més ràpid del món. Però els productes d’aquest desenvolupament no arriben ni tan sols al 20% de la població.

Diu que la societat civil no s’hi involucra. Pensa, per exemple, que els empresaris
haurien d’oferir el seu suport més decidit?
Sí, Colòmbia ha esta un país aïllat, en aquest aspecte, durant dècades. Quan vaig arribar, vaig preguntar als funcionaris del Govern si la política que estaven desenvolupant tenia a veure amb la bona pràctica del Perú, o si prenien com a referència l’experiència de Tailàndia, Turquia o Pakistan. Tots em van mirar com si fos un ésser estrany; no sabien que Turquia en els anys seixanta era el principal productor de cultius il·lícits del món i que ara està a punt d’entrar a la Unió Europea. Per la seva banda, Tailàndia tenia cent cinquanta mil hectàrees d’heroïna i opi, un problema més seriós que a Colòmbia, amb més de cinquanta mil homes armats. Amb alguns experts de la Presidència vi-sitàrem Tailàndia i quedàrem sorpresos amb aquest país que està creixent a l’11% anual i que va eliminar els cultius il·lícits l’any 1999, gràcies a la mobilització nacional.

En aquest sentit, hi ha alguna proposta per canviar la situació?
Ara estem intentant amb el president de la Comissió Nacional de Reconciliació, el Sr. Pizarro, llançar el proper any una campanya de “productes de pau”  per mobilitzar la societat civil, amb l’ajut de l’Església, de les ONG... Hem d’aconseguir que la compra d’aquests productes es converteixi quasi en un deure: Si compres un “producte de pau” estàs posant fi a la violència! La coca ve de la gent i fins que no canviï l’actitud d’aquesta, que ha de comprendre que no s’ha de fer perquè és il·lícit, la situació conti-nuarà. És un problema de legalitat!

S’han desenvolupat altres iniciatives?
També hem transformat el Programa de Famílies Guardaboscos. Comencem a desenvolupar activitats productives mitjançant acompanyament, enfortiment del capital social, situació de la terra, perquè les persones controlin el territori responsablement. Actualment, el Programa ajuda dues mil famílies.
Una experiència que va agradar molt al pre-sident Álvaro Uribe va ser aquesta: en el municipi d’Albán, una població molt pobre de Nariño, la comunitat havia estalviat quinze mil milions de pesos.
Allí vam desenvolupar l’únic programa del món portat totalment per les dones, que tenen una gran capacitat per ad-ministrar els béns.
Al president Uribe el va impressionar que el fons dels camperols d’aquest municipi, el més pobre del departament més pobre del país, fos
superior a l’ajut que donen França, Alemanya i Anglaterra per a la lluita contra els narcòtics a Colòmbia.
En el fons, la veritat és que la mobilització de la societat pot fer més que les Nacions Unides.

Famílies Guardaboscos

El Programa es desenvolupa en catorze departaments, trenta-cinc municipis i una regió indígena, i té trenta-dues mil famílies vinculades de forma voluntària. Va ser creat i finançat per la Presidència de la República de Colòmbia, i està dirigit a famílies camperoles, indígenes i afrocolombianes, ubicades en ecosistemes importants per al nostre país, que es troben involucrades en els cultius il·lícits o estan en risc de veure’s afectades per aquest problema. El Programa ofereix un incentiu econòmic temporal per a aquelles famílies que es guanyen el pa amb el treball de la terra i desitgen eradicar aquests cultius; ofereix un acompanyament social i tècnico-ambiental a canvi del seu treball en projectes de recuperació i conservació d’ecosistemes estratègics, com també en l’aprofitament sostenible de recursos naturals.
El Programa constitueix una eina per canviar les difícils circumstàncies en què viuen aquestes famílies camperoles, per generar un capital social, progressar com a comunitat, enfortir les organitzacions econòmiques i d’acció comunal i atendre les necessitats particulars.