«Déu no fa distinció de persones, sinó que acull a qui el tem i obra en rectitud, de qualsevol nació que sigui» (Ac 10,34-35).

Quin cor més gran el cor de Déu. No existeixen per a ell  les divisions entre pobles i nacions, entre llengües i ètnies. Per a ell tots som fills seus, amb igual dignitat.
Als mateixos primers cristians de Jerusalem els costava comprendre aquesta mentalitat oberta i universal. Provenint tots d'un mateix poble, conscients de ser el poble elegit, tenien dificultats per entrar en relació d'autèntica fraternitat amb membres d'altres pobles. I es van escandalitzar quan van saber que Pere, a Cesarea Marítima, havia entrat a casa de Corneli, un oficial romà, un estranger. Res de confraternitzar amb els estrangers!
Però per a Déu ningú no és estranger. Ell «fa sortir el sol sobre els bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos». Déu estima tothom, sense distinció.
És allò que Pere havia afirmat davant del soldat romà, superant ell mateix els prejudicis que el mantenien distant de persones d'altres pobles:
«Déu no fa distinció de persones, sinó que acull a qui el tem i obra en rectitud, de qualsevol nació que sigui».

Si Déu actua així, també nosaltres, fills seus, hauríem d'actuar com ell i obrir de bat a  bat el cor, trencar totes les barreres, alliberar-nos de tota esclavitud.
Sí, perquè sovint som esclaus de les divisions entre pobres i rics, entre generacions, entre blancs i negres, entre cultures i nacionalitats. Quants prejudicis respecte als immigrants, als estrangers. Quants tòpics sobre  qui és diferent de nosaltres. D'ací provenen la  inseguretat, la por de perdre la pròpia identitat, les intoleràncies...
Poden existir barreres encara més subtils, que s'alcen entre la nostra família i les famílies veïnes, entre persones del nostre grup religiós i les d'una altra orientació, entre barris d'una mateixa ciutat, entre partits, entre clubs esportius... I aleshores tenim les desconfiances, les rancúnies silencioses i profundes, les enemistats arrelades...

Amb un Déu que no fa distincions de persones, com no ficar-se al cor la fraternitat universal? Fills del mateix Pare podem reconèixer-nos germans i germanes de qualsevol home i dona que trobem.

«Déu no fa distinció de persones, sinó que acull a qui el tem i obra en rectitud, de qualsevol nació que sigui».

Per tant, si tots som germans i germanes, cal estimar tothom, començant pels que tenim a prop, sense deturar-nos. Aleshores, el nostre no serà un amor platònic, abstracte, sinó concret, fet de servei.

Un amor capaç d'anar a l'encontre de l'altre. D'iniciar un diàleg, d'identificar-nos en les seves situacions de penúria, d'assumir-ne els pesos, les preocupacions. A tal punt que l'altre se senti comprès i acollit en la seva diversitat i lliure d'expressar tota la riquesa que porta en si.

Un amor que manté relacions vives i actives entre les persones de les conviccions més diverses, basades en la "regla d'or" -«Fes als altres allò que voldries que et fessin a tu»- present en tots els  llibres sagrats i  escrita en les consciències.

Un amor que mou els cors fins a la comunió dels béns, que estima la pàtria de l'altre com la pròpia, que construeix estructures noves, en l'esperança que és possible que disminueixin les guerres, el terrorisme, les lluites, la fam i els mil altres mals del món.

«Déu no fa distinció de persones, sinó que acull a qui el tem i obra en rectitud, de qualsevol nació que sigui».

Ho han experimentat juntes una de les meves primeres companyes de Roma, la Fiore i una jove de Guatemala, la Moira, indígena catòlica, descendent dels maia Kacjchichel, la gran d'onze germans. Els indígenes estan molt discriminats i això els crea un gran complex d'inferioritat davant dels mestissos i sobretot dels blancs.

Això és el que explica la Moira de la seva trobada amb la Fiore, que «no tenia preferències», parlava al cor de la gent, enderrocant qualsevol barrera: «No oblidaré mai l'acollida festiva de la Fiore. El seu amor cap a mi era un reflex de l'amor de Déu.

«La meva cultura indígena i l'educació familiar m'havien acostumat a actituds més aviat tancades i dures, fins al punt d'allunyar qui estava prop meu. La Fiore ha estat la meva mestra, la meva guia, el meu model... i m'ha ajudat a sortir de mi mateixa per anar amb confiança cap als altres.

«M'ha proposat fins i tot de continuar els meus estudis i m'ha sostingut i encoratjat, quan, davant de les dificultats de cultura i dels mètodes, estava temptada de deixar-ho tot. He pogut aconseguir el diploma de secretària d'empresa».

«Sobretot m'ha transmès la consciència de la meva dignitat humana. M'ha fet superar aquell sentit d'inferioritat que, com a indígena, portava dins meu com un estigma. Des de petita somniava de fer una batalla per rescatar la meva gent, però la Fiore m'ha fet comprendre que havia de començar per mi mateixa. Ser jo "nova" si volia que nasqués un "poble nou"».

Estimant l'Ideal, amb un Déu que no fa distinció de persones, es poden tenir -com la Moira- somnis nous: «Amb el meu sí a Déu podia obrir una escletxa per portar l'Ideal a tota la meva gent i puc dir d'haver-ho en part ja realitzat en la meva família».