El que tinc pot ajudar a construir una societat, el que sóc és imprescindible per a construir una comunitat.

Aquesta tarda m’ha caigut a les mans un reportatge escrit sobre la figura de Pere Casaldàliga, bisbe emèrit de São Felix d’Araguaia, a l’Estat brasiler del Mato Grosso, missioner claretià de Balsareny, que recentment ha estat guardonat amb el Premi Internacional Catalunya. M’interessa conèixer una mica més la vida d’una persona que durant més de 33 anys ha estat al costat dels més pobres i necessitats, posant-se en el seu lloc, essent un més entre ells, fent el camí de la vida junt amb ells i compartint les seves mancances materials i la seva riquesa espiritual.

Em disposo a llegir aquest reportatge tot escoltant  el “Stabat Mater” de Giovanni Battista Pergolesi. Música del segle XVIII, que fa de fons a una experiència de vida del segle XXI. El “Stabat Mater” és un himne medieval llatí sobre el dolor de Maria al peu de la creu, compost en dotze parts. Tot just inicia la setena part “Eia mater, fons amoris” (Ea, mare, fons d’amor), deixo de sobte la lectura... aquesta mare que estava perdent al seu Fill, a qui tants artistes al llarg de la història han dedicat bona part de la seva creació artística, no tenia res. Només hi era! El bisbe Casaldàliga tampoc té res, només està amb “els seus”. Una pregunta em martelleja fins a fer-me deixar definitivament la lectura en prou feines començada: Cal tenir alguna cosa per a construir la història?
Estic convençut que tots estem cridats a construir la nostra petita o gran part de la història que ens pertoca. La majoria de nosaltres ho farem amb senzillesa, tenint cura dels nostres afers quotidians, en l’anonimat del nostre barri, del nostre poble, de la nostra ciutat. Però això no significa pas que puguem fer-ho amb indiferència o amb superficialitat, ben al contrari, tots plegats intentem dia rere dia posar tot el que som en allò que fem, tractant de fer la vida una mica millor a aquells que ens envolten. Conscients que només la nostra participació activa en la societat que ens ha tocat viure, pot posar aquell granet de sorra imprescindible en el marc incomparable del nostre avui. Però, n’hi ha prou amb això? No haurem pensat més d’una vegada que... si tinguéssim això o allò, podríem fer aquesta cosa o aquella altra?
A vegades veiem persones que busquen, fins i tot per a finalitats lloables, tenir poder polític o econòmic, o capacitat d’influir, de decidir, de gestionar, d’administrar. Crec que no s’adonen que la gent que els envolta no es pregunta si tenen aquest o aquell enginy, aquesta o aquella capacitat. Més aviat la gent es pregunta si són coherents, íntegres, honestos, transparents, professionalment competents,... Quantes vegades hem vist als nostres pobles que guanyaven conteses electorals persones pertanyents a opcions polítiques minoritàries i/o amb poca capacitat d’influència. En quantes ocasions veiem al capdavant d’institucions, entitats i organismes persones que han estat escollides pels seus companys perquè han valorat el que són i no el que tenen.
Sovintegen en el nostre món d’aquest segle XXI expressions com ara: faig de comercial, tinc un càrrec a..., tinc la responsabilitat de gestionar..., tinc influència a l’administració, tinc un amic, tinc possibilitats d’ascendir, etc. Aquestes expressions que, al meu entendre, tenen una certa dosi d’exterioritat i de possessió, denoten una concepció de les coses basada més en la necessitat de tenir i de fer, que no pas de ser i d’estar. Són maneres de dir que fàcilment es poden substituir per: sóc comercial, sóc el responsable de..., sóc amic de...., sóc l’encarregat de..., espero poder millorar,...
A l’hora de fer camí amb els altres penso que és bo tenir el pensament en allò que la societat necessita, en el que puc aportar-hi. Però a la vegada tenir la mirada cap a dins, per veure qui sóc. Si miro enfora potser només veuré el que tinc i això pot ser molt valuós per ajudar a construir una societat, però si em faig conscient que la millor aportació sóc jo mateix: la meva manera de fer, de servir, d’estimar, de compartir, de treballar,... això és imprescindible per a construir una comunitat.