Entrevistem Cinto Busquet, autor dels llibres “A l’Orient, a l’Occident: a la recerca d’un sentit” i “Caminant endins”, recentment presentats a Barcelona i Girona.

Com va néixer la idea d’aquest llibre?
Després de deixar el Japó, ara fa uns tres anys, un bon amic em suggerí d’escriure sobre les experiències que hi havia fet. Tot i no identificar-se amb cap religió en concret, el meu amic estava interessat en conèixer l’itinerari espiritual que jo havia recorregut en contacte directe amb les grans tradicions religioses asiàtiques, tot mantenint ferma la meva identitat cristiana. Personalment, sempre he cregut en el diàleg i en l’obertura al divers, i al mateix temps he sentit l’empenta interior a compartir el que ha omplert de sentit la meva vida: Jesús i el seu Evangeli. El llibre es presenta, doncs, com un camí compartit amb el lector a la recerca d’una comprensió més exhaustiva de nosaltres mateixos, del món, de les nostres existències, tot obrint-nos al misteri de Déu que fa plenament seva la nostra humanitat en la persona del Crist. La reflexió parteix sempre de vivències concretes, fetes en diversos moments al Japó o bé a Europa.

Gairebé vint anys al Japó suposen un “gran salt”, culturalment parlat. Vas pensar en algun moment que no arribaries a habituar-te al nou estil de vida?
Vaig arribar al Japó amb vint-i-cinc anys, i amb moltes ganes de fer meves la cultura i la sensibilitat japoneses. Tenia consciència de l’esforç que això suposava i de les dificultats d’aconseguir-ho; tanmateix, la convicció que havia estat Déu a conduir-me fins a aquelles contrades, em feia afrontar aquell món amb molt d’optimisme. La primera barrera, la de la llengua, vaig poder superar-la força bé, ja que vaig tenir l’oportunitat de dedicar els dos primers anys a estudiar-la sistemàticament. No tots els occidentals tenen a disposició una quantitat de temps així, del tot indispensable per arribar a dominar satisfactòriament una llengua com el japonès. Les dificultats reals amb el món japonès, en el meu cas, van venir molt més tard. Després de gairebé quinze anys de viure-hi, havent consumit les meves millors energies al servei d’aquell país i de la seva gent, em preguntava: quins són els resultats, més enllà dels somriures de circumstàncies? Aquest potser és el punt que desgasta més les persones que, com jo, han anat al Japó amb una tasca de caire espiritual. La societat japonesa, de fet, abocada a la feina i a la eficiència organitzativa, sacrifica l’individu al funcionament de la gran “màquina social”, i això fa que quedi poc espai per conrear la dimensió religiosa, que és la que ens fa més profundament persones humanes.

Com vas viure el sentir-te sempre estranger en una terra llunyana?
Com una veritable gràcia de Déu que m’ajudà a madurar com a persona. Sens dubte, és important per a la nostra identitat la pertinença a un poble i a una cultura, però no és això el que ens defineix com a persones. Abans d’anar al Japó, vaig llegir que algú havia dit que es troba més a prop la Lluna a la Terra que no pas l’Orient a l’Occident. Això no és cert: l’ésser humà és el mateix arreu, les seves exigències pregones no canvien. Canvien les formes, però no allò que és essencial: la persona humana ha estat creada per estimar i per ésser estimada.

A l’Orient, el cristianisme és minoritari. Aquesta situació influencià d’alguna manera la teva fe?
Confrontar-me dia a dia amb un món on fins i tot la paraula “Déu”, per exemple, no era entesa de la mateixa manera que jo l’entenia, segons la meva tradició cristiana, em va obligar a interrogar-me sincerament sobre la nostra fe, i em féu eixamplar la visual en molts de camps. El budisme, en concret, religió en la qual m’he especialitzat, m’ha donat molt, i considero que m’ha enriquit en la meva experiència religiosa, i per tant puc dir que n’he sortit enfortit com a cristià.

Has mai dubtat del que creies?
A l’adolescència, quan començava a qüestionar-me sobre la fe rebuda dels pares, vaig conèixer els Focolars. A través de l’experiència que amb d’altres joves vaig fer en aquest àmbit, vaig poder personalitzar amb convenciment els continguts de la fe cristiana. Per això, el meu creure com a cristià ha estat sempre molt natural i assumit. Ara bé, crec que no pot haver-hi fe veritablement adulta fins que, en un cert moment de la vida, no experimentem d’alguna forma dins nostre què vol dir l’absència de Déu. Passats els quaranta, també jo vaig fer una experiència d’aquest tipus. Són moments on trontolla tot i es pateix, però estic molt agraït a Déu d’haver-ho passat. «Si tot fos un muntatge? Si realment Tu no existissis?». Aquest dubte radical es transforma, des del més íntim d’un mateix, progressivament en pregària, en abandonament, en certesa de trobar-se en el si d’un Pare que ens estima... I s’entén millor així el drama del nostre món contemporani, on molts homes i dones viuen pràcticament “prescindint” de Déu. A través de la “nit” s’obre espai una Llum que ve de molt enllà... Aquesta experiència, en llenguatge poètic, l’he tractada de comunicar a Caminant Endins, l’altre llibre que també he publicat recentment.

En el teu llibre parles de “descalçar-se” per entrar adequadament en el món que t’acollia. Què vols dir amb això?
Treure’s les sabates en un recinte “sagrat” és un signe que es troba present en diverses cultures. No indica només respecte, sinó sobretot una actitud existencial de posar-se en contacte ple i directe amb la Realitat, així tal com és. Trepitgem directament el terra, sense interferències ni proteccions. És l’actitud bàsica fonamental de qui emprèn un camí espiritual de recerca: el despullament, l’obertura, la sinceritat. És l’actitud que tracto de tenir jo mateix i que proposo al meu lector tot al llarg del meu llibre.

Cinto Busquet i Paredes (Girona 1961), llicenciat en Bioquímica i Filologia Catalana a la universitat Autònoma de Barcelona, i en Teologia a la universitat “Sophia” de Tòquio, s’ha especialitzat en Teologia de les Religions i en Budisme a la Universitat Lateranense de Roma.