«Mozart fou un geni.  Ell és la perfecció, l´equilibri exacte on tot flueix lògicament tant per la ment com per l´ànima. Particularment crec que els seus darrers deu anys de creació foren tan impressionants que ens preguntem què hagués arribat a escriure si hagués viscut només vint anys més.
Mozart és tan actual perquè les emocions humanes són les mateixes tant ara com les del segle XVIII. Ell sabia com arribar i capturar a l’oient. La puresa i sinceritat de la seva música fan del seu art un dels més universals».

Salvador Brotons; compositor i Director d’orquestra

Aquest any es commemora el 250è aniversari del naixement de Mozart, i ens ha semblat oportú ressenyar alguns trets d’aquest genial i prolífic compositor, nascut a Salzburg el 27 de gener de l’any 1756.

Si es té en compte que als 6 anys d’edat, acompanyat pel seu pare Leopoldo Mozart, el seu primer mestre, ja va aconseguir importants èxits com a intèrpret en el seva gira per diferents capitals europees, i que en la seva curta vida, 35 anys, com a compositor se li van catalogar fins a 625 obres, podem assegurar que ens trobem davant un fenomen gens habitual.

Molt s’ha parlat i s’ha escrit sobre d’ell, i per tant nosaltres no pretenem descobrir res de nou, però sí podem esmentar alguns aspectes interessants.
Mozart va cultivar gairebé tots els gèneres musicals, des dels concerts fins als lieder; des de les simfonies i la música de cambra fins a les òperes; de les misses i rèquiems fins a les danses alemanyes; i no hi va  mantenir solament un nivell artístic altíssim i inconfusible, sinó que en tots els gèneres va arribar a crear obres mestres.
En el prolífic repertori de Mozart s’hi pot trobar polifonia, barroc germànic, òpera italiana, música francesa i per descomptat classicisme vienès. També religió, drama, humor, maçoneria i erotisme i, per tot això, lluny de convertir-se en un compositor eclèctic, Mozart és un miracle de la síntesi.

Lligada a la seva capacitat per a la música, desenvolupà a la vegada un extraordinari sentit de l’humor que l’acompanyà tota la seva vida. Mozart tenia un enorme nas capaç de competir amb el de Cyrano de Bergerac. Però segons expliquen, no li importava gens que es fessin acudits sobre el seu apèndix.
En una ocasió va voler fer una broma al seu amic i compositor Franz Joseph Haydn, en proposar-li una aposta:
 
- «Mestre,  que podrieu tocar aquests compassos?».
Haydn es va acostar al piano, es va asseure, i va començar a executar aquelles notes sense cap problema. Tot semblava normal fins que en un determinat moment va haver d’aturar-se i, sorprès, va dir:
- «No puc continuar perquè has posat aquí al mig una nota per a la qual em falten dits, ja que  tinc totes dues mans ocupades».
Amb un impecable somriure Mozart li va contestar:
- «Deixeu-me a mi».
Es va asseure, va tocar i quan va arribar a la nota que no hi havia manera de tocar, ja que tots els dits estaven ocupats, va ajupir el cap i, sense més, la va tocar amb el nas. Tots els presents van riure de la idea, i el mestre Haydn contestà:
- «Veritablement, toqueu amb tota l’ànima, però també amb tot el cos, sense oblidar el nas».

Una altra anècdota interessant es va produir quan Mozart tenia 14 anys, ja era un famós geni precoç que viatjava amb el seu pare per donar diferents concerts en ciutats i corts europees.
Va ser a aquesta edat quan, passant per Roma, es van dirigir a la Basílica de Sant Pere del Vaticà per escoltar un concert a la Capella Sixtina, s’interpretava un famós miserere, obra d’Allegri, la partitura del qual era gelosament guardada, i sobre la qual pesava la prohibició de copiar-la o reproduir-la fora del Vaticà.
Després del concert, i ja al seu allotjament, el jove Mozart va ser capaç de transcriure-la de memòria nota per nota sense equivocar-se, amb la qual cosa la partitura va deixar de ser secreta i Allegri va aconseguir certa  posteritat, que d’altra manera se li hagués negat.

Hem sentit a dir de vegades, i així és en realitat, que la música de Mozart és fàcil d’escoltar però difícil d’interpretar.
Una característica de la seva música és la naturalitat, sense crispacions ni variants desmesurades, la qual cosa li confereix un caràcter inconfusible quan s’escolta.

A les seves obres trobem diferents expressions del que podia passar per la seva ànima:
La recerca de la felicitat, en la Trilogia italiana: Les Bodes de Figaro, Don Giovanni, Cosí fan tutte. El somriure picaresc de la joventut: El rapte del Serrallo. El to alegre, irreflexiu dels concerts per a diversos instruments, on la melodia brilla com una festa, però també assaboreix malenconies i sobtades ascensions allò transcendent.
L’ànsia de redempció: La Flauta màgica;  i l’anhel espiritual  entre contemplació i esperança: Rèquiem i Ave verum.

La seva última obra, i potser la més bella del seu extens repertori, per cert inacabada, és el seu Rèquiem, que semblava presagiar la fi dels seus dies, ja que es creu que ell era conscient d’aquesta possibilitat.  Concretament va morir el 5 de desembre de 1791, i  va ser enterrat en una fossa comuna, sense que hi acudís ningú.
Curiosament avui “habita” entre nosaltres i, en moltes llars, Mozart s’ha quedat a compartir el seu talent i ens alegra amb la seva música.