Michelle Bachelet, presidenta de Xile, és la primera dona que accedeix a la màxima magistratura a lAmèrica del Sud. Una democràcia que ha sabut conjuminar la continuïtat amb el canvi.

Hi ha coses que no s’improvisen. El traspàs del comandament entre Ricardo Lagos i la seva successora, Michelle Bachelet, va demostrar que el prestigi que gaudeix Xile a nivell internacional i el seu èxit no es basen únicament en la seva puixant economia i en la laboriositat dels seus ciutadans sinó també en la solidesa de les seves institucions i en la maduresa de la seva democràcia.
Altrament, com podria explicar-se que el president sortint conclogui el seu mandat enmig d’ovacions i amb un índex d’aprovació superior al 70%, i que la seva correligionària comenci el seu amb un suport del 63%? Són percentatges superiors al nombre de vots del Partit Socialista i de la mateixa Concertació (Bachelet va guanyar en la segona volta amb el 46,5%).

Ningú no posa en discussió els dos principals aconseguiments dels xilens al llarg d’aquests setze anys des del final de la dictadura: una transició viscuda en pau i en el respecte de les regles del joc i alhora la consolidació de la seva economia.

Tanmateix, no era pas una tasca fàcil la reconstrucció de la democràcia d’un sistema polític en el qual el pes de la figura d’Augusto Pinochet continuava essent considerable. «En 1989 vaig votar en contra de Pinochet», comenta un professor de Santiago, «però ens moríem de por».

«En aquests anys, a mesura que es van aportar proves de les violacions dels drets humans, Pinochet va anar perdent pes dintre de la mateixa dreta. Restava demostrat que aquestes acusacions no eren pas propaganda», explica Rodrigo Mardones, professor de Ciències Polítiques de la Universitat Catòlica de Santiago. «El cop final va ser el descobriment dels comptes secrets a l’exterior; això va posar fi a la idea de la seva honestedat.»

Al seu torn, les Forces Armades van tenir un procés de reforma important, que ha emfatitzat el respecte de l’Estat de Dret i dels drets humans i el seu rol, allunyat de les qüestions polítiques. Per a molts analistes, Xile és avui dia una experiència econòmicament reeixida, precisament a partir de les reformes estructurals començades durant la dictadura militar.

Pel que fa al model econòmic, es pot dir que a Xile existeix un consens substancial per part de tot l’espectre polític, tot i que sigui amb matisos i amb crítiques respecte als costos socials. «Avui es podrà discutir si el superàvit estructural de l’Estat ha de ser de l’1 o del 2%, però ningú no discuteix  la necessitat de tenir-ne, per superar eventuals cicles de crisis», comenta un funcionari de l’Executiu.

«La nostra economia va assolir la  cota d’èxit més alta entre 1985 i 1995, és a dir, durant els tres últims anys del govern militar, fins al mandat del president Aylwin», explica el professor Osvaldo Ferreiro Poch, del Departament d’Economia i Administració de la Universitat Alberto Hurtado, de Santiago. «Es tracta d’un model clarament neoliberal»,continua Ferreiro Poch. «Ja en democràcia, la Concertació ha aportat alguns correctius, encara que la  seva substància resta inalterada».
 
Però l’èxit assolit justament allí on la resta de l’Amèrica del Sud ha fracassat rotundament, no vol dir que Xile hagi resolt tots els seus problemes. Persisteix una àmplia bretxa de desigualtat entre rics i pobres; tot i que s’ha reduït a la meitat, la pobresa ronda el 18% i la indigència, el 5%. És a dir, els beneficis del creixement no són encara percebuts per una part important de la ciutadania. La qüestió és si el model posseeix la capacitat de resoldre aquests problemes. Tot i reconèixer els avenços assolits, Osvaldo Ferreiro Poch considera que «l’economia liberal té èxit en les grans xifres, però el seu punt dèbil és que va en contra de la dimensió més social, més solidària de l’ésser humà. L’esperança és que el govern de Bachelet pugui aportar els correctius necessaris per afrontar aquests problemes», afegeix.                                                    
En efecte, la bateria de mesures anunciada pel flamant govern va en aquesta direcció: cobertura de salut gratuïta per a tots els majors de seixanta anys; obertura de vuit-cents jardins d’infància, reforma del sistema de jubilacions, creació de llocs de treball.

Mesures destinades a superar les desigualtats. «Exactament», confirma Ferreiro Poch. «I això és també una necessitat política. Hi ha uns tres milions de xilens que no figuren en el cens electoral.
El vot és obligatori però només per als que s’hi registren. S’estima que  2/3 dels joves entre 18 i 25 anys no estan registrats, potser perquè rebutgen, d’alguna manera, l’actual sistema i no se senten representats.
És un percentatge alt de la població, disconforme amb la gestió política i amb les desigualtats produïdes pel model econòmic. És un repte», finalitza.

No obstant els seus límits, Xile pot ser un exemple per a molts països que cerquen de consolidar les seves democràcies i un postergat desenvolupament. La principal virtut d’aquest exemple, com suggeria Miguel de Unamuno, rau, potser, a procurar més «ser pares del nostre esdevenidor, que fills del nostre passat».