Potser hauria estat una de tantes persones necessitades que un es troba pel carrer, però la protagonista d'aquesta història va tenir el valor de parar-s'hi.

Me la vaig trobar allà davant,  al portal de casa, amb una nena en braços i demanant almoina. Instintivament em vaig anar allunyant d’aquella desconeguda d’aspecte tan descuidat. Sentia por d’afrontar un problema; a més, només era una de tantes persones que demanen. Però en el fons et ve el dubte: serà només això?
Li vaig dir que s’esperés mentre entrava a casa a buscar alguna cosa, i en aquest moment em va assaltar un pensament: en ella també hi era Jesús, era un germà que calia estimar. Vaig sortir i, gairebé sense adonar-me, vaig acabar asseguda al seu costat, a l’escala . Li vaig fer un parell de preguntes i la cosa va quedar aquí; vaig tornar a entrar a casa i... “si fos Jesús, l’hauries deixat a les escales?”. Amb tota la meva bona educació l’havia deixat fora de la porta i la veritat és que em sentia una mica intranquil·la. Què podia fer jo?
Sort que, al cap d’una estona, la Carme (diguem-li així) va tornar a picar. Llavors, la vaig convidar a passar. Vaig passar per sobre de la barrera inicial que em provocava el seu aspecte i la seva escassa higiene. La petita em mirava fixament amb ulls confiats però tristos. Li vaig demanar a la mare si havien menjat, i em vaig disposar a preparar-los alguna cosa.
Des d’aquell moment, vaig començar a esperar amb impaciència la visita de les meves noves amigues. Fins i tot, comptava els dies! Normalment, se’m presentaven quan acabava de rentar els plats i estava mig estirada al sofà, descansant. Moltes vegades, en realitat gairebé sempre, havia de superar el cansament i començar de nou a cuinar alguna cosa perquè poguessin menjar ella i la nena, que, després de tot aquell temps, ja començava a dir-me “tieta”. No sempre tenia diners per donar-li, però compartia amb ella el que tenia a casa i normalment se’n portava també el dinar i el sopar per als altres.
La Carme no deixava de dir-me que, encara que no tingués res per donar-li, ella venia a casa perquè se sentia com a la seva, amb sa mare. Les nostres converses eren cada vegada més profundes; parlàvem fins i tot de Déu. Això va ser el dia en què em va preguntar perquè em comportava tan bé amb ella. Diu que era catòlica i que la nostra relació havia desvetllat en ella novament la fe.
La seva història era un catàleg de patiments: va fugir de la seva terra, els Balcans, en meitat de la guerra, embarassada i amb els tres fills de la seva germana que acabava de morir juntament amb els seu marit en un bombardeig. Del seu propi marit, no en sabia res des de feia molt de temps... El fet era que, encara que feia de tot per ella, jo no podia evitar una certa desconfiança. Seria veritat tot el que m’explicava? Cada vegada havia de renovar en el meu propi cor l’amor desinteressat per ella.
La Carme m’estimava cada cop més. La vaig animar per tal que intentés buscar el seu marit i així tornar a descobrir els valors de la família, que la brutalitat de la guerra havia sepultat en el seu cor. Tenia una mica de por d’afrontar ella a soles aquesta aventura, però la vaig encoratjar a parlar amb el rector de la seva parròquia per tal que intercedís  per ella davant de les autoritats. No se’n refiava del tot; havien estat ja massa experiències negatives. Però em digué: “Ho faré perquè m’ho dius tu”.
Un dia es va presentar tota trasbalsada. Em va explicar que havia trobat el seu home i que aquest li havia demanat que tornés a la seva terra. Desitjava tant conèixer la seva filleta! Em va demanar ajuda, ja que no tenia gairebé res per al viatge. Li vaig animar a adreçar-se a les institucions que es dediquen a casos semblants i li vaig donar alguns consells; després vam pregar juntes demanant que els cors de les persones que l’havien d’atendre en tinguessin compassió.
En acabant, va aconseguir el permís i els papers per al viatge. Vam calcular les despeses i resultava que necessitava quasi 200 euros per al transport. Jo no els tenia, però li vaig assegurar el meu suport i li vaig dir que juntes ho aconseguiríem. Recordo que vaig pensar: “si cal, li donaré fins i tot la meva pensió, però la cosa més important és que aquesta família pugui reconstruir-se”.
Una nit, em va trucar la Carme per dir-me que s’havia avançat la data del viatge. Vaig intentar calmar-la, però ni tan sols jo vaig poder dormir bé. L’endemà, només llevar-me, li vaig demanar a Jesús aquella quantitat de diners, afegint que una mica més tampoc li aniria malament...
Vaig sentir una nova energia, i em vaig posar el xandall, com si hagués de córrer una marató. Vaig fer un petit llistat de persones amigues i vaig anar a buscar una veïna que estava al corrent de tot el cas... Seria una mica difícil transmetre a les persones de la llista l’aventura en la qual ens havíem ficat!
El director de Càritas Parroquial, on col·laborava aquesta veïna meva, respongué de seguida i em  va donar tot el que tenia a la caixa en aquell moment. En poques hores vam reunir 350 euros per a la Carme.
Estàvem emocionades! La Carme no deixava de repetir-nos quant havia estat d’important conèixer-nos. La seva joia era indescriptible i la compartia amb nosaltres. Mai oblidaré el seu rostre ple de llàgrimes.
Més o menys al cap d’un any de tota aquesta història, anava jo un dia pel carrer i, de cop i volta... gairebé no la podia reconèixer, però era la Carme i se m’estava acostant somrient! El seu aspecte no tenia res a veure amb el que jo recordava. Em vaig alegrar molt, però al mateix temps em sentia una mica perduda. “Què haurà passat?, estarem una altra vegada en la mateixa?”
La Carme em va explicar que havien vingut tots cap aquí. Ara ella treballava i al seu marit li anaven sortint algunes feinetes. La nena i els seus tres cosins anaven a l’escola... En resum, tot el que m’explicava descrivia una situació familiar normal, que s’havia establert en aquesta societat, i d’això es tractava. Sens dubte, l’amor fa miracles.