Entrevistem al Dr. Alberto Piubello, metge italià que amb la seva il·lusió i entrega està col·laborant a establir un sistema d’assistència primària de salut a la ciutat africana de Douala.

Actualment viu al Camerun, quants anys hi porta?
Deu i mig.

Des d’un principi s’ha dedicat a l’àmbit sanitari?
Sí, vaig començar en un Centre de Salut on treballaven uns altres metges del Moviment dels Focolars que l’havien iniciat, aquest Centre tenia deutes i molts problemes infraestructurals i de formació del personal. A poc a poc vam poder anar eixugant els deutes mitjançant la compra de medicaments de baix cost a l’Índia i al Brasil, amb programes de la Unió Europea. Després es va millorar la formació del personal local. Al cap d’un temps va començar a venir molta gent i d’aquesta manera es va posar en marxa un altre Centre de Salut. Avui en tenim13 i ens ocupem del 30% de les activitats d’Atenció Primària de la ciutat de Douala.

El model que han aconseguit crear es basa en la integració del personal del lloc. En el pla econòmic, també s’ha pogut desenvolupar d’una forma sostenible?
Sí, ens va semblar que el més important era la participació del personal local, perquè aquest programa ha de continuar també després de “l’obra missional dels blancs”. I bé, amb la formació s’han assolit uns resultats molt bons amb el personal del lloc, integrant també la formació que ja tenien, i ara sí que els projectes són sostenibles, ja que cada Centre de Salut aconsegueix autofinançar-se, la qual cosa ens permet no haver de demanar diners a ningú, i així poder portar endavant els programes de salut segons les polítiques del país. Els únics fons que hem de demanar són per programes verticals, com ara la tuberculosi i la SIDA, ja que aquesta medicació és molt costosa i queda fora de les possibilitats de la població.

De fet, aquests Centres de salut són un punt de referència actualment, almenys pel que fa al Camerun, quant als “objectius del Mil·lenni”, que s’han assolit tant en tuberculosi com amb la SIDA, no és així?
Per a la tuberculosi, sí, perquè hem aconseguit la curació del 85% de les persones i aquest és un dels resultats més alts a l’Àfrica. Nosaltres vàrem començar amb un programa d’atenció domiciliària, amb aquests infermers i personal de salut integrats en els barris, que anaven a cercar els malalts, convertint-se una mica en amics de la família més que no pas en agents de salut, i per això ha funcionat, perquè no era una cosa tan burocràtica o massa estructurada, i la gent ho ha acollit molt bé. Ho estem fent en un entorn limitat perquè és una ciutat de 3 mil·lions d’habitants.

En canvi, en el tema de la SIDA, a banda d’utilitzar medicaments genèrics, també estan fent algun tipus especial de campanya?
Sí, el mateix. Per a mi ha estat una immensa emoció fer entrega del primer comprimit d’antiretrovirals a una dona embarassada, ja que era un programa que ens plantejàvem des de feia molt de temps. Vàrem començar amb dones embarassades, després vam seguir amb la prevenció de la transmissió mare-fill i de seguida amb les parelles; ara hem assolit un percentatge de seguiment del tractament durant un any del 96%, un dels més alts del país. Com ho fem? Sempre amb grups, perquè intentem valorar la relació interpersonal. Aleshores, aquestes persones vénen, participen a grups d’auto-ajuda, parlen dels seus problemes entre ells, intentem solucionar les seves petites dificultats econòmiques amb microcrèdits i fem visites domiciliàries; en realitat, participem en la vida de família.
Així doncs, aquests agents passen moltes hores amb aquestes famílies i fins i tot, quan les distàncies són grans, arriben a conviure o a passar un temps allà?
Sí, és així, perquè participen a la vida de la família. Normalment intentem escollir a l’agent de salut de la tribu, del barri, perquè aleshores parlen el mateix idioma, tenen els mateixos costums i quan hi ha festes tradicionals hi participen, no és que hi van només per veure el malalt de SIDA o de tuberculosi. Segueixen també les vacunacions dels nens, participen als esdeveniments familiars. Crec que aquest és un model ben integrat amb la realitat que vivim al Camerun.

Per poder portar els projectes de la tuberculosi i la SIDA, col·laboren amb algunes ONG o amb organismes europeus o internacionals?
Sí, encara que anem escollint organitzacions que respectin les característiques del país i la cultura local. Aquí a Espanya treballem molt bé amb Mans Unides, em sembla un organisme molt seriós que té una despesa només del 6% del seu pressupost per sobreviure; aquesta hauria de ser la norma i, en realitat, en cooperació és una excepció. Quan vénen, tenen molt bona relació amb la gent, no viuen en grans hotels com fan molts, sinó que estan ben integrats amb la població. Donat que nosaltres estem treballant amb el Servei Catòlic de Salut, tots ells tenen la especificitat de respectar els costums i els hàbits locals i això per a nosaltres és prioritari.

I com a anècdota, ja que aquesta entrevista la llegiran molts “culés”, és veritat que han rebut una petita ajuda també del futbolista Eto’o per a un projecte?
Sí, ara estem tractant la tuberculosi multiresistent, és a dir, la de persones que fallen en el primer tractament en deixar la medicació per manca de recursos, o per la distància...  És un problema molt greu perquè aquestes persones estan condemnades a morir. El tractament oficial costa 5.000 euros; intentem aplicar un protocol, que ha estat estudiat a Bangladesh, de 500 euros, amb un percentatge de curació molt bo, però necessitem laboratoris molt equipats, i fins ara només n’hi ha dos de l’Institut Pasteur que ho facin. Gràcies a l’Eto’o, a l’Hospital Protestant de la Ciutat de Douala s’ha pogut enllestir un laboratori que ara començarà a fer anàlisis per la tuberculosi multi resistent.

Per acabar, desprès de deu anys es podria dir que, a part d’haver patit la malària, també s’ha “contagiat” del mal d’Àfrica?
Bé, a mi viure allà m’encanta, perquè ningú no em podrà pagar mai el fet d’anar a treballar cada dia amb l’afany de veure com aquesta gent està lluitant per la seva vida i té esperança en el futur. Pensant en tots els problemes que hi ha, puc dir que sí que ho veiem difícil, però ho veiem possible, i això es el que més m’empeny i més m’omple de joia.