Cada cultura té les seves pròpies manifestacions. I quines són les de la cultura de la vida? Sens dubte, en té moltes: des de la preservació de l’entorn natural fins a la defensa de la vida humana, també abans que neixi; des de la construcció de la pau estable, sinònim d’absència de conflictes i de morts, fins a la valoració de l’ancianitat i de totes les persones que, per diversos motius, poden semblar “menys productives” per a la nostra societat. I altres aspectes encara.

Precisament parlant d’aquest últim sector de la humanitat, hem recollit un pensament interessant del sociòleg polonès Zygmunt Bauman. Durant un congrés en el qual es parlava dels més dèbils, considerats els «últims» va comentar: «Si es vol verificar la solidesa d’un pont, no es pren en consideració la pilona més forta sinó la més dèbil. Tanmateix, si vols avaluar la qualitat d’una societat, no pots mesurar-la en base a la seva mitjana d’ingressos sinó segons l’ingrés, la dignitat i qualitat de vida del grup més dèbil”. I afegia: «Avui tendim a fer amb les persones allò que fem amb les coses: si no serveixen, si no produeixen, les llencem». En aquell congrés, Bauman va admetre que no sabia respondre a la pregunta sobre què fer amb aquestes «pedres rebutjades»... «Però sé –va dir– que cal molta fantasia i també molta determinació».

Si ens parem a pensar un moment, reconeixerem moltes persones que aposten, precisament amb fantasia i determinació, per aquesta franja de persones, sovint amb un gran potencial de vida però, malauradament, marginades, indigents, rebutjades pel poder i per l’egoisme: ens referim a totes aquelles persones compromeses en tasques de voluntariat de tot tipus, als religiosos i religioses que comparteixen la vida de comunitats marginades en paratges remots i insòlits, a les mestres de les nostres escoles especials que aboquen amor i dedicació sobre alumnes, encara que l’única millora dels quals sigui, amb prou feines, perceptible.

Però tots aquests exemples -sovint expressió d’un amor incondicional al proïsme- assenyalen la necessitat de transformar aquesta preferència pels més dèbils en prioritats per a les polítiques socials i per a la construcció de models econòmics i d’organització social. En aquest sentit, ens adonem d’una gran necessitat de canviar els usos i costums d’una civilització que es vulgui fer defensora de la cultura de la vida, de modificar els nostres criteris d’avaluació de la qualitat de la nostra societat. El problema no pot limitar-se a mesurar fins a quin punt arribem a millorar la distribució dels ingressos o de la riquesa. La qüestió és establir criteris sobre la nostra capacitat d’inclusió. Per això és clau partir dels més dèbils: d’aquells que sovint no tenen veu ja que, de fet, la qualitat de la seva vida parla de la nostra capacitat de ser fraterns. Perquè parlar de fraternitat no vol dir projectar una norma ètica abstracta sinó definir un tret essencial de la humanitat. I una societat construïda en base a la mesura dels “últims” és, sens dubte, més humana.