Exemples de petites accions que porten la revolució evangèlica al cor d’Àfrica.

En el nostre poblat de Vidikum (Camerun) hi havia una situació molt difícil: egoisme i manca d’honestedat, sempre discussions i hostilitats entre la gent, coalicions i petits grups els uns contra els altres, desacords envers l’autoritat dels caps.

Ens vam dir que nosaltres, com a comunitat cristiana del nostre poblat, havíem de ser capaços de posar en pràctica entre nosaltres i amb tothom aquell amor que té els matisos de la justícia però també de la misericòrdia, per tal de trobar el camí per canviar aquella situació de desunió.

Se’ns va acudir començar amb els joves: ens vam reunir amb ells per pensar junts com canviar aquella situació d’anarquia que regnava per tot arreu. Fer quelcom de concret, una activitat social, ens va semblar la resposta!

No teníem encara aigua corrent a les cases, en el poblat hi havia algunes fonts però des de feia temps no funcionaven, estaven abandonades, envoltades d’herbes i amb les aixetes rovellades. Perquè no posar-les en funcionament perquè la gent les pogués fer servir com abans?

Mans a la feina! El primer dia érem molts per tallar l’herba, però alguns dels que s’havien sumat a la iniciativa no varen aparèixer; al vespre vam anar a les seves cases i els vam demanar aleshores si, com a contribució, podien donar una aportació econòmica com a expressió del seu compromís adquirit. Amb aquells diners vam poder comprar fonts noves per canviar les velles que estaven inservibles. En el nostre grup hi havia lampistes i d’aquesta manera la mà d’obra no ens va costar res. Així el poblat va tenir de nou aigua corrent.

El resultat d’aquesta iniciativa va ser tan positiu que vam voler continuar. El segon treball va ser arreglar els carrers que eren sempre plens de fang i de forats perquè plou molt fort i sovint. També vam netejar els safareigs on les dones fan la bugada.

Desprès vam anar a veure el cap del poblat i també els ancians: la iniciativa de la nostra comunitat i el nostre interès per millorar les coses els va ajudar a reconciliar-se i superar els desacords entre ells, a veure’s amb uns ulls nous,  i finalment van tornar a ocupar-se del bé comú.

Ara la gent ens té una tal confiança que quan alguna persona important hi ha de venir, s’adrecen sempre a nosaltres per organitzar l’acollida. El governador, que va estar de visita oficial, ens va escriure després una carta d’agraïment per com l’havíem rebut. I a l’església se’ns va demanar la nostra participació al consell parroquial.

Però també ens preocupem per les situacions personals. En el poblat hi havia un home pobre i desequilibrat: vivia en una casa quasi sense sostre. No es refiava de ningú i no volia que la gent se li acostés. Aquell home necessitava ser estimat: vam començar a anar a veure’l, a escoltar-lo a portar-li llenya, menjar i altres coses necessàries. A poc a poc el recel es va transformar en confiança i vam aconseguir convèncer-lo que anés a una altra casa mentre nosaltres li reconstruíem la seva. En acabar, va tornar i estava molt content, perquè sentia que érem la seva família. Va dir que havia trobat en nosaltres els seus fills.

Ara sentim que el nostre esforç per viure la caritat amb tots els seus matisos ens ha fet trobar el camí per portar l’amor i la pau al nostre poblat.