«Pregueu contínuament» (1 Te 5,17)

Enguany la «Setmana de pregària per a la unitat dels cristians» celebra el seu centenari. L’«Octavari de pregària  per a la unitat dels cristians» se celebrà per primera vegada el 1908, del 18 al 25 de gener. Seixanta anys després, el 1968, la Setmana de pregària per la unitat dels cristians va ser preparada conjuntament per la Comissió Fe i Constitució (Consell Ecumènic de les Esglésies) i pel Secretariat per a la  promoció de la unitat dels cristians (Església catòlica). Així doncs des d’aleshores cada any és praxi comuna retrobar-se junts, cristians catòlics i d’altres Esglésies, per preparar un llibret amb els suggeriments per a la celebració de la Setmana de pregària.
La Paraula, escollida aquest any per un nombrós grup ecumènic dels Estats Units, s’ha extret de la primera carta de sant Pau als cristians de Tessalònica, a Grècia. Era una comunitat petita, jove i Pau sentia la necessitat que la unitat entre els membres fos cada vegada més forta. Per això els invitava a «viure en pau», a ser pacients amb tothom, a no tornar mal per mal sinó a fer el bé els uns als altres i a tots, i també a «pregar incessantment», quasi com per subratllar que la vida d’unitat en la comunitat cristiana és possible només a través d’una vida de pregària. El mateix Jesús ha pregat al Pare per la unitat dels seus: «Que tots siguin una cosa sola»(1).

«Pregueu contínuament».

Per què «pregar sempre»? Perquè la pregària és essencial a la persona en quant a ésser humà. Hem estat creats a imatge de Déu, com un «tu» de Déu, capaços d’estar en relació de comunió amb Ell. La relació d’amistat, el col·loqui espontani, senzill i vertader amb Ell  -aquesta és la pregària- és per tant constitutiu del nostre ésser, ens permet d’esdevenir persones autèntiques, en la plena dignitat de fills i filles de Déu.

Creats com un «tu» de Déu, podem viure en relació constant amb Ell, amb el cor ple d’amor per l’Esperit Sant i amb la confiança que es té cap al propi Pare: aquella confiança que ens porta a parlar-li sovint, a exposar-li totes les nostres coses, els nostres pensaments, els nostres projectes; aquella confiança que fa esperar amb impaciència el moment dedicat a la pregària -retallat en la jornada d’altres compromisos de treball, de família-, per posar-se en contacte profund amb Aquell pel qual ens sabem estimats.

Cal «pregar sempre» no solament per les nostres necessitats, sinó també per contribuir a edificar el Cos de Crist i contribuir a la plena i visible comunió en l’Església de Crist. Aquest és un misteri que podem intuir una mica pensant en els vasos comunicants. Quan s’introdueix nova aigua en un d’ells, el nivell del líquid puja en tots. Passa el mateix quan un prega. La pregària és una elevació de l’ànima a Déu per adorar-lo i donar-li gràcies. De manera anàloga quan un s’eleva, s’eleven també els altres.

«Pregueu contínuament».

Com fer per «pregar contínuament», especialment quan ens trobem en el remolí de la vida quotidiana?
«Pregar sempre» no significa multiplicar els actes de pregària, sinó orientar l’ànima i la vida envers Déu, viure fent la seva voluntat: estudiar, treballar, sofrir, reposar i, també, morir per Ell. Fins al punt de no aconseguir ja viure el dia a dia sense haver-se posat d’acord amb Ell.
 
La nostra actuació es transforma així en una acció sagrada i tota la jornada es converteix en una pregària.

Ens pot ajudar oferir a Déu cada acció, acompanyant-la amb un: «Per tu, Jesús»; o, en les dificultats, «Què importa? Estimar-te importa». Així ho transformarem tot en un acte d’amor.
 
I la pregària serà contínua, perquè continu serà l’amor.
      

Chiara Lubich

(1)  Jn 17, 21.