No hi ha dubte que a la Santa Mare Església, esposa estimada del Senyor, no li falten teòlegs, historiadors, misericordiosos, fins i tot de «faceciosos» n’hi ha de sobres. Ara bé, hi ha un pòsit  de malhumor, de radicalisme fanàtic irritable, d’agressivitat espiritual, d’avorrida aparent santedat. Trobem a faltar la sana simpatia.

Chiara Lubich, morta recentment, sempre em va semblar que ho era. La meva única aproximació a Chiara va ser a Montserrat. Vaig agriar i agraeixo a Déu haver-la escoltada «al natural». Es perceben aleshores matisos que per televisió no podem apreciar. Ja en múltiples ocasions l’havia vista per aquest mitjà.
Jo, com tothom, practico en ocasions el zàping. És una manera de descansar intel·lectualment. Entre els diversos centenars de canals que se m’ofereixen n’hi ha que mereixen el meu particular interès i acostumo a aturar-m’hi. Hi descobreixo coses interessants. Sempre que apareixia a la pantalla un gran escenari, on hi havia una gran gernació alegre i virolada, amb abundància de joventut que vessava felicitat, apareixia Chiara Lubich. La seva figura vessava simpatia, qualitat aquesta de la qual no estan sobrats la majoria dels nostres líders. El contingut del seu discurs podia ser excel·lent, però jo n’apreciava més que res el somriure. Ho constatava aquell dia que gaudia seguint el family fest i n’esperava la participació.
Malauradament es va anunciar que no hi seria present i que es llegiria el seu missatge. Si bé no hi faltava contingut, aquell document era una altra cosa. Penso jo que Chiara tenia l’encant que era tan propi de Don Bosco. L’he admirada i m’ha entusiasmat sempre. Vull assenyalar-ne algunes dades, des de la meva experiència particular. Em va entusiasmar la seva particular qualitat d’acostar-se a tothom, amb un gran amor, amb un encant extraordinari.
Transmitia amor i unitat, que eren ben rebuts, i ho feia sense renunciar a la seva fe cristiana. Crec que va ser l’ànima de les reunions de Stuttgart, esdeveniment que considero miraculós. El seu discurs de Nova York em va causar un gran entusiasme. L’auditori era de pell fosca, de nacionalitat nord-americana, de llengua anglesa, de conviccions musulmanes. Ella de pell blanca, d’edat més que adulta, llatina fins al moll de l’os, cristiana fins a la medul·la. No sé quants milers hi assistien. Va haver-hi una íntima comunió. Va ser un veritable prodigi.
Destacant-ne sempre l’audàcia en presentar allò més genuí del cristianisme, en cap moment no la vaig sentir queixar-se del Vaticà, cosa imprescindible en tot progressista que se’n vanti. Les comparacions amb freqüència són enutjoses, però en aquest cas no es puc prescindir. En la segona meitat del segle XX, al si de l’Església, han sobresortit dues dones: Teresa de Calcuta i Chiara.
No hi ha dubte que la tasca assistencial de la primera va ser sorprenent i immensa la seva caritat. Ràpidament va ser ingressada al catàleg dels beats. La tasca de Chiara no va ser tan coneguda pel gran públic. Ara bé, sincerament penso que per dur a terme allò que va fer en la seva vida cal molta fidelitat generosa a Déu, però que va ser dotada d’una simpatia de la qual avui dia tenim una gran necessitat. Crec que podria afirmar el que deia Pau: per la gràcia de Déu sóc el que sóc, però aquesta gràcia no ha estat estèril en mi. Imagino que jo seria capaç d’assistir a un marginat, descastat i moribund, encara que em costés. Confesso que em veig incapaç d’aconseguir l’atractiu de Chiara, que va ser oportuna i gratuïta obra de Déu. Aquí rau, crec jo, la seva originalitat. I ser-li fidel va ser el seu gran valor, que Déu, simpàtic Senyor nostre, li deu haver premiat.

 Pedro José Ynaraja
Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els bots d'spam, necessita activar Javascript per veure-la