Chiara Lubich des de la perspectiva del periodista Ignasi Miranda. Cap de Redacció de Ràdio Estel i coordinador de ‘La Missa’ de TVE-2. Escriure sobre Chiara Lubich és difícil per a mi, perquè tot el que he llegit d’ella i els missatges que he sentit directament de la seva boca m’han deixat sempre sense paraules.

Però intentaré trencar, amb unes poques línies, aquesta impressió que tinc sobre aquesta dona exemplar. Quan la vaig veure físicament i la vaig saludar el 30 de novembre de 2002 a l’església de Sant Agustí de Barcelona, em va impactar la profunditat de la seva mirada i, fins i tot, de la seva presència entre els qui participaven en aquell acte sobre la unitat, la pau i la fraternitat, precisament els grans valors que Chiara defensava més, sempre amb l’Evangeli a la mà.

Una reflexió sobre la integritat de la persona que creu en Jesucrist, reflectida en una taula rodona que vaig moderar jo mateix aquell dia, la va ratificar una estona després la mateixa Chiara en la seva intervenció. Va explicar per què es va comprometre amb Déu per a tota la vida aquell 7 de desembre de 1943, i recordo que de seguida va començar a parlar de persones excloses, nens i nenes que patien els horrors de la Segona Guerra Mundial, fills i filles de Déu amb fam i set de justícia, però sobretot d’amor. Des de la seva naturalitat i humanitat, la fundadora dels Focolars presentava l’acció de l’Esperit Sant, sovint sense esmentar-lo, narrant situacions petites o quotidianes. Entre aquestes imatges, va descriure l’anècdota d’unes sabates, de no recordo quin número, i que van caure en les seves mans, fruit de la pregària confiada a Déu, precisament quan algú les necessitava.

M’impressiona i m’agrada molt, de Chiara Lubich, la connexió entre la profunditat de la seva fe i la senzillesa amb què afronta alguns dels grans interrogants del nostre temps. Per exemple, m’arriba al cor especialment una de les seves meditacions, en què descriu la mort i la resurrecció de Crist com un fet massa impactant, mostrant comprensió a aquelles persones que no creuen en el retorn del fill de Déu a la vida, però alhora oferint raons sobre l’autenticitat d’aquell gran esdeveniment sorgit de l’amor.
 
De Chiara Lubich, queda el missatge d’unitat, amor sense límits i radicalitat evangèlica que ens deixa, però no especialment mitjançant la seva aportació intel·lectual, sinó sobretot des del seu testimoni de vida. Va treballar pels més exclosos, i va practicar la comunió de béns en un lloc concret. Va tenir fe, i la va mostrar amb grans obres i entrega sense condicions als altres. Va oferir pau en tots els ambients socials (des de la política fins a l’educació, passant per la vida de l’Església), i ho va fer des del seu treball interior. Les virtuts de Chiara lliguen amb una qualitat molt pròpia de l’actual Papa, Benet XVI: Sap combinar perfectament la defensa d’unes veritats pròpies de la fe cristiana amb l’obertura al diàleg sense exclusions i l’amor a tots els germans en el Senyor, sense mirar-los ni el color de la pell, ni la confessió religiosa ni cap altra característica. Chiara Lubich és única. Potser per això em sembla que aquestes paraules són insuficients.