El record de qui li va lliurar el premi UNESCO de l’Educació per la Pau ens apropa a Chiara des de noves vessants.

Recordo aquell esguard lluminós i serè de Chiara Lubich. La mirada d’algú que sap que la pau és el camí que es construeix pas rere pas. Infatigable, humil, esperançada doncs confiava en les facultats característiques de la condició humana: crear, inventar, descobrir, anticipar-se... Transmetia la pau que construïa minuciosament en si mateixa, tenaç, intrèpida.

El 1996 la UNESCO li concedia el Premi d’Educació per la Pau. Vaig tenir l’honor de lliurar-l’hi jo mateix. En rebre’l, es podia percebre en Chiara la lluita interior, els esforços que havia de fer per tal de superar els obstacles que s’oposaven a l’acceptació del reconeixement públic i mundial a la immensa labor que havia portat a terme.

Labor sense treva a favor del diàleg, del coneixement i la comprensió de l’altre, de l’escolta. Tot consisteix en substituir la força per la paraula. La veu de Chiara! Pausada, pensada, fruit de la reflexió. La paraula com a columna vertebral, d’ara en endavant, per construir la pau que integra, que inclou, i rebutjar per sempre el fet d’erigir fortaleses que aïllen, murs que marginen i distancien. La paraula per entrellaçar amb fils multicolors l’ordit dens i resistent d’aquell altre món possible que anhelem. Tots els interlocutors ens hem quedat amb l’empremta del verb de Chiara. Del Verb...

Paraula amb tothom, sense cap excepció. Diàleg intercultural i interreligiós, «elevant -com estableix la Constitució de la UNESCO- els baluards de la pau en la ment dels homes».

Més val un exemple que cent sermons, sobretot quan, en el cas del cristianisme, qui els pronuncia no és l’Església «de l’Evangeli i de les sandàlies», segons una esplèndida expressió del bisbe Pere Casaldàliga. El seu testimoniatge, la seva trajectòria personal, té una gran capacitat mobilitzadora i afavoreixen la trobada, la conversa, la conciliació.

Fundadora del Moviment dels Focolars, ens ha deixat físicament després de 88 anys d’una trajectòria insòlita, excepcional, sembrant amb freqüència en paratges inhòspits, en pedregars; fusionant voluntats;  unint veus i allargant la mà; col·locant balises per tants redreçaments personals entre l’obscuritat i el desànim.

Tots els Focolars tenen una missió: ser missatgers i llevat de l’herència espiritual de Chiara. Llegat viu, dinàmic, sense confins perquè, com passa amb els grans personatges que s’han desviscut pels altres, en realitat pertanyen al món sencer. Tots compromesos, enmig d’un món que ha comès el colossal desencert de reemplaçar els valors universals per les lleis del mercat, situant-los novament al centre del nostre comportament quotidià. L’herència-torxa de Chiara els marcarà rumbs i permetrà avançar.

Chiara Lubich, esguard transparent. «Mestra, ajuda’m a mirar», demanava aquella nena que mirava el mar per primera vegada. Chiara ens ha ajudat, ens segueix i ens continuarà ajudant a mirar, a capacitar-nos per aquesta nova mirada, aquesta manera exigent i amorosa de mirar els altres, de mirar-nos.

Chiara Lubich -ara ja invisible-, estel refulgent en el nostre firmament. Com les estrelles, que deixaren d’existir fa segles, però la llum de les quals continua il·luminant els nostres passos.