Sense tenir un projecte precís, Chiara ha construït ponts amb els semblants i amb tot allò “diferent d’ella”.

El leitmotiv «De Trento al món» va ser el d’una de les últimes visites oficials de Chiara a la seva ciutat natal. Aquesta fórmula era realment encertada i s’ha acabat difonent fins als confins de la terra, amb el seu “ideal” viscut per centenars de milers de persones.
Les dimensions del seu “món”, però, són més àmplies que les que apareixen en els mapes. El seu carisma, en poc més de seixanta anys, ha dissenyat una altra geografia. El món amb què Chiara s’ha trobat no està format solament per llengües, colors i llocs, és sobretot aquell univers que neix en el cor i en la ment dels homes: les cultures i les religions.
Ben mirat, de segur que ja ho contenia tot, aquell desig ardent que la Sílvia sentia en el seu cor els anys de la guerra: estimar Déu, certament, però també aconseguir que fos estimat pel major nombre de persones possible. En aquell somni -ella encara no ho sabia, ho aniria descobrint a poc a poc- s’hi trobava una mica tothom: els catòlics i els cristians, i també els jueus, els musulmans, els budistes, els hindús, els sikhs, els confucians i els qui professen religions tradicionals. Fins i tot aquells, la religió dels quals consisteix a “no tenir cap fe religiosa”, que és el credo de molts occidentals del segle XX.
Podia  imaginar-se Chiara un tal desenvolupament? Certament que no. S’aniria fent conscient a mesura que s’anava difonent l’esperit que Déu li havia donat. Els qui havien seguit aquell “ideal” el transmetien a tothom qui trobaven, sense límits ni barreres de cap mena. I sempre amb la mateixa sorpresa: tothom podia acollir-lo i, sobretot, viure’l.
D’aquesta manera Chiara s’ha convertit en ciutadana del món d’una forma natural. S’ha trobat amb gent de tota mena; són rars aquells que han quedat indiferents al seu pas, a la seva mirada, a la seva paraula. Per comprendre-ho basta donar un cop d’ull a alguns dels comentaris, sovint espontanis, de persones que l’han coneguda en tot el món. «He viscut seixanta anys en un monestir, he estat fins i tot a l’Índia, però mai no havia escoltat coses tan meravelloses», deia una monja budista de més de vuitanta anys, després d’escoltar Chiara al temple de Chiang-Mai, al Nord de Tailàndia. «Crec que tot ha sortit del seu cor amb una veritable sinceritat: això és el que cal al món d’avui. La societat global ens demana sinceritat. Som tots una família: tots descendim d’Adam», deia una jove afro-americana, a Harlem, fora de la mesquita dedicada a Malcolm X, on Chiara acabava de parlar en 1997, la primera dona i la primera blanca a fer-ho. El líder de la mesquita, l’imam W.D. Mohammed, ho va sintetitzar així: «Avui és un gran dia per a nosaltres. Avui aquí a Harlem s’ha escrit una pàgina de la història». «Chiara va més enllà de les barreres religioses», deia Krishnaraj Vanavarayar, una de les figures de més relleu del Sud de l’Índia, en presentar-la a sis-cents hindús de la seva ciutat, Coimbatore. A l’altre banda del món, a Buenos Aires, Elias Zviklic, governador de la B’nai B’rith International, associació jueva, deia en 1998: «Aquesta dona ens porta la nova obertura iniciada per Joan XXIII i continuada per Joan Pau II, que aporta la contribució de centenars de milers de persones que han comprès que no existeix cap altra possibilitat per als éssers humans que començar a ser persones humanes».
Un dels secrets de Chiara ha estat justament aquest reconèixer i valorar tothom com a persona única i irrepetible. «Qualsevol que coneix Chiara queda impressionat per un aspecte de la seva personalitat: l’absència de prejudicis, que indica una actitud de confiança i d’obertura». El comentari és de Sergio Zavoli, figura emblemàtica de la cultura laica del nostre temps. No s’equivocava aquest periodista italià quan es preguntava si aquesta trentina, nascuda «en la ciutat on s’havia celebrat el Concili que havia sancionat la divisió de l’Església, no estava destinada a expressar la necessitat de reconciliació, començant precisament pels cristians.»
Chiara ha estat inspiradora i protagonista d’un dels filons més vitals del moviment ecumènic a partir dels anys seixanta. Diferents trobades amb grups de luterans; anglicans i ortodoxos l’han portada els anys posteriors al Vaticà II a entrar un contacte directe amb figures carismàtiques de la cristiandat dividida. El doctor Ramsey, arquebisbe  de Canterbury, li va dir en la seva primera audiència: «Veig la mà de Déu en aquesta Obra», i la va animar a difondre el moviment en la seva Església. El gran patriarca Atenàgores la considerava com una veritable filla: «Tens dos pares -li va dir una vegada-: un de gran a Roma, Pau VI, i un d’ancià aquí a Istanbul». Chiara ha tingut també l’impuls profètic d’iniciatives que han deixat petjada: la ciutadella ecumènica  d’Ottmaring, Alemanya, on evangèlics i catòlics viuen braç a braç, així com també les dues grans manifestacions de Stuttgart, “Junts per Europa”, que tenen un clar significat ecumènic. En aquests quaranta anys, cristians de més de tres-centes Esglésies consideren que la seva espiritualitat és un camí d’unitat.
Encara que també al cor del catolicisme calia unitat i comunió, i Chiara s’hi ha compromès totalment amb aquell impuls que ella anomenava la «passió per l’Església». Una calorosa tarda de maig de 1998, la vigília de la Pentecosta, va assumir un compromís solemne davant Joan Pau II i 400.000 membres de moviments i noves comunitats eclesials que omplien a vessar la plaça de Sant Pere: «Volem assegurar-vos, Sant Pare, que ja que la unitat és el nostre carisma específic, farem tot el possible per contribuir amb totes les nostres forces a fer-la realitat». També dintre de l’Església catòlica aquest diàleg és decisiu, perquè és capaç de desencadenar aquella comunió intraeclesial que demanava Joan Pau II en la Novo millennio ineunte, i que «aspira a fer de l’Església la casa i l’escola de la comunió.» Tot un repte que Chiara mateixa va acceptar.
Quin és el secret d’aquest “viatge còsmic” entre cultures i religions amb membres i seguidors que s’han vist agermanats, sense deixar de mantenir el màxim respecte per  les característiques pròpies de cadascun, en una comunió planetària? El secret de Chiara  és el que ella ha anomenat l’«art d’estimar», del qual ella mateixa ha estat un exemple incomparable. Es tracta d’estimar a qui tens davant com un veritable fill de Déu, sense fer distincions entre qui és simpàtic i qui no ho és, entre qui ens atrau i qui rebutjaríem, entre els del nostre mateix país i els estrangers, entre cristians i musulmans, entre luterans i ateus... Tot ha nascut de la seva experiència de Déu, que és amor i, per tant, pare de la humanitat. Amb ella tothom s’ha sentit germà o germana, començant pel poble bangwa al cor del Camerun. És justament en contacte amb ells, ho diu Chiara mateixa, com «per primera vegada a la meva vida he intuït que tindríem alguna cosa a veure també amb persones de tradició no cristiana.» Què havia passat? Escoltem-la a ella. És una experiència que té el sabor de la profecia: «En moltes ocasions m’he trobat amb germans i germanes d’altres creences religioses, però la meva primera experiència forta ha estat la que he viscut en contacte amb els bangwa, una tribu summament arrelada en la religió tradicional. Un dia, el seu cap, el fon, i milers de membres del seu poble es van congregar en una gran esplanada enmig de la selva per oferir-nos els seus cants i les seves danses. Doncs bé, va ser  allà on vaig tenir la forta impressió que Déu, com un sol immens, ens abraçava amb el seu amor a tots nosaltres, a nosaltres i a ells».
Alguns anys més tard a la Guildhall de Londres, després de rebre el Premi Templeton pel progrés de la religió, va arribar la confirmació d’allò que havia intuït al cor de l’Àfrica. Van ser els budistes, els sikhs, els hindús els qui van donar les gràcies a Chiara pel seu discurs. Les seves paraules els havien arribat al cor i els havien recordat la “regla d’or”, present en totes les escriptures: «No fer als altres allò que no voldries que et fessin a tu... Fer als altres tot allò que voldries que et fessin a tu».
Allà va començar el viatge que portaria Chiara a parlar a milers de budistes primer al Japó, i més tard a Tailàndia; als musulmans a la mesquita de Harlem i en tants altres països, als jueus a les seves sinagogues, als hindús al cor de l’Índia i, també, a polítics en diversos parlaments del món, a economistes, a artistes, a operadors dels mitjans de comunicació... Un veritable diàleg interreligiós i intercultural en totes direccions.
Com s’ho ha fet? La resposta l’havia suggerida ella mateixa a la Guildhall, aquell llunyà 1977. Davant dels representants de totes les religions, havia finalitzat la seva intervenció citant sant Joan de la Creu, amb una frase que hem vist com la vivia ella mateixa en primera persona: «On no hi ha amor, posa-hi amor i trobaràs amor».