Al número 116 de la revista vam publicar la primera part d’aquest article, que abordava les relacions intergeneracionals en la família, des de la perspectiva dels gendres i les joves. Ara, sense sortir d’aquest àmbit relacional, mirarem «el partit» des de l’altre camp, el dels sogres.

El paradigma de la relació entre sogre i jove-gendre, inicialment difícil per ser un  model entre desconeguts que s’han d’acceptar, és un model interessant per descobrir processos que ensenyen com emprar altres vies que no són les afectives.

1. Els futurs sogres han d’estar preparats amb el pensament que un dia els hi presentaran a un «desconegut/da», símbol de la inseguretat i el risc o bé la novetat i l’expansió. Tot un repte per la capacitat d’acceptació.

2. No córrer a formar-se una idea o etiqueta reductiva de com és aquest «desconegut/da».

3. Estar disposats a interessar-se i conèixer més la persona, sabent que hi haurà elements que no agradaran; es tractarà d’apreciar-ne els positius i expressar-los.

4. Són les  petites o grans accions d’ajuda o servei que demostren l’apertura i l’acolliment.  Allí on no hi ha amor d’afecte es pot construir la relació amb l’amor de servei, des dels valors i des de l’interès i voluntat.

5. No podem aspirar a modificar quelcom de la  forma de ser de l’altre.

6. Si hi ha alguna cosa negativa a dir-li, comptar que això és molt difícil i sempre delicat. Primer comentar-ho amb el fill o filla (també difícil, però amb menys risc de perjudicar la relació).

7. En les ajudes de recursos econòmics o altres que els sogres poden donar,  cal tenir present que això no dóna dret a intervenir sobre l’autonomia i decisions de la parella jove.

8. Els sogres han de fer la seva vida i continuar els seus projectes. No està malament que dintre d’aquest enfocament estigui l’auxiliar els fills en moments de necessitat, sobretot, quan hi ha fills.

9. L’amor incondicional es manifestarà mitjançant la presència física justa i necessària, i no més. És fàcil trobar en aquestes situacions d’ajut la manera justificada de recuperar el fill/a “perdut/da”. Per tant, saber estar el temps just i saber estar absent, normalment.

10. Treballar el pensament que els pares no deuen esperar el “retorn” de tot el que han fet i donat. Se suposa que quan un fa un servei autèntic està a gust fent-ho, li troba un significat. Ja és suficient. Després no cal esperar la correspondència. Aquesta vindrà lliurement, si els fills en són conscients.