«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,  que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi» (Lc 9,23) (1).

No creguis que, perquè estàs en el món, puguis nedar-hi com un peix a l'aigua.
No creguis que, perquè el món entra a casa teva a través de certes ràdios i la televisió, estiguis autoritzat a escoltar tots els programes o a veure totes les transmissions.
No creguis que, perquè gires pels carrers del món, puguis mirar impunement totes els cartells i puguis comprar al quiosc o a la llibreria qualsevol publicació indiscriminadament.
No creguis que, perquè estàs en el món,  qualsevol manera de viure-hi pugui ser la teva: les experiències fàcils, la immoralitat, l'avortament, el divorci, l'odi, la violència, el robatori.
No, no. Tu estàs en el món. I qui no ho veu?
Però tu no ets del món (2).
I això comporta una gran diferència. Això et classifica entre aquells que no s'alimenten de les coses que són del món, sinó d'aquelles que la veu de Déu et diu dintre teu. Aquesta està al cor de tot home i et fa entrar -si l'escoltes- en un regne que no és d'aquest món, on es viu l'amor veritable, la justícia, la puresa, la mansuetud, la pobresa, on regeix el domini d'un mateix.
Per què tants joves fugen cap a Orient, com ara a l'Índia, per trobar una mica de silenci i copsar el secret de certs grans personatges espirituals que, per la llarga mortificació del seu jo interior, deixen transparentar un amor (...) que impressiona tots aquells que se'ls hi apropen?
És la reacció natural al rebombori del món, al xivarri que viu fora i dintre nostre, que ja no deixa espai al silenci per escoltar Déu.

Però... és necessari anar a l'Índia, quan fa dos mil anys Crist t'ha dit: «nega't a tu mateix... nega't a tu mateix...»?. Una vida còmoda i tranquil·la no és del cristià; i Crist no va demanar ni et demana menys, si el vols seguir.
El món t'ataca de ple com una riada i tu has de caminar contracorrent. El món per al cristià és un boscatge espès en el qual cal veure on posar els peus. I on s'han de posar? En aquelles petjades que el mateix Crist t'ha ensenyat en passar per aquesta terra: són les seves paraules. Avui Ell et repeteix: 

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...».

Això potser t'exposarà al menyspreu, a la incomprensió, a les burles, a la calúmnia; això t'aïllarà, t'invitarà a acceptar el quedar malament, a deixar un cristianisme a la moda.

Però, encara hi ha més:

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,  que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi».

Tant si ho vols com si no, el dolor afligeix tota existència. També la teva. I petits i grans dolors arriben tots els dies.
Vols esquivar-los? Et rebel·les? Susciten en tu la imprecació? No ets cristià.
El cristià estima la creu, estima el dolor, tot i enmig de les llàgrimes, perquè sap que tenen valor. No en va entre els innombrables mitjans que Déu tenia a la seva disposició per salvar la humanitat, ha escollit el dolor.
I Ell -recordeu-ho- després d'haver portat la creu i haver-hi estat clavat, ha ressuscitat.

La resurrecció és també el teu destí (3), si en lloc de menysprear el dolor que et procura la teva coherència cristiana i les moltes altres coses que la vida t'envia, saps acceptar-lo amb amor. Aleshores experimentaràs que la creu és el camí, ja des d'aquesta terra, cap a una joia mai experimentada; la vida de la teva ànima començarà a créixer: el regne de Déu en tu adquirirà consistència i, fora, el món de mica en mica desapareixerà dels teus ulls i et semblarà de cartró. I no envejaràs ja ningú.
Aleshores et podràs dir seguidor de Crist.

«Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix,  que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi».

I, com Crist, a qui has seguit, seràs llum i amor per les ferides sens nombre que afligeixen la humanitat d'avui.

Chiara Lubich

(1) Paraula de vida escrita per Chiara Lubich al juliol de 1978.
(2) Cf Jn 17,14.
(3) Cf Jn 6,40.