Nova, com sempre. Aquesta convivència típica de la gran família dels Focolars va prendre forma en dos llocs d’Espanya: Loiola (Guipúscoa) i Cazorla (Jaén). Dos participants, un de cada lloc, comparteixen les seves impressions amb els lectors de Ciutat Nova.

Amparo: No havia estat mai a Cazorla i reconec que té un encant particular. La primera impressió, en arribar per la carretera, és la d’una ciutat “penjada” a la vessant de la muntanya. La impressió es torna impacte quan camines pels carrers: tot són pujades! Només cal que et fixis que hi ha un carrer que s’anomena “Plana”; com que és tan diferent de la resta, té nom propi.

Javier: Ah, doncs Loiola és al revés: una plana! És al costat del riu Urola i té un santuari barroc espectacular. Està situada entre Azkoitia i Azpeitia, i és un barri d’aquesta darrera. Em va dir un noi del lloc que hi ha certa rivalitat entre ambdues ciutats, com sempre passa quan hi ha un poble “d’amunt” i un altre “d’avall”, perquè així s’anomenen les dues localitats: “aigües amunt” i “aigües avall” de la roca. La roca ha de ser la muntanya Izarraitz, que tots els dies ens regalava un bany de boira. Saps una cosa? Estàvem a gairebé vint graus de temperatura menys que a Madrid!
  
A.: En canvi a Cazorla vam viure alguns dies en “alerta taronja”, per la calor… No saps el que s’agraïen les gorres i els ventalls que es van repartir entre els mariapolites! Érem una mica més de sis-cents, la majoria d’Andalusia i Extremadura, els habitants de les quals estan més acostumats a la calor. També hi havia gent de la Comunitat Valenciana, Múrcia, Madrid, Castella-La Manxa, Catalunya, Aragó… i fins i tot d’Astúries.

J.: Caram! Estic recordant la presentació: trenta-dues persones enarborant els escuts de les províncies d’on procedíem anaven acudint a la crida de la txalaparta. Mai havia vist tocar aquest instrument en directe i, la veritat sigui dita, va ser emotiu presenciar aquesta forma de convocar. Quan tots els escuts van estar alineats, una parella abillada en vestit típic ens dedicà un aurresku; ja saps què és, oi?; aquell ball que es dansa en honor de qui el presencia. No sé, va ser una forma delicada de començar a harmonitzar la varietat dels gairebé cinc-cents participants.

A.: Tal com tu dius, la Mariàpolis és una “ciutat” efímera, però no per això menys real, oberta a tots, construïda amb l’aportació insubstituïble de cadascun dels seus habitants. Crec que, tant qui hi participava per primera vegada com qui ja és “mariapolita expert”, hem anat descobrint una nova dimensió de la vida: la comunió, la relació amb l’altre, l’harmonia social, que té un model altíssim, però no inabastable: la Trinitat.
 
J.: Déu n’hi do! Veig que vas directe al gra… La veritat és que aquest és el repte de tota mariàpolis: demostrar que pluralitat i unitat no són incompatibles; és més, que una no es produeix sense l’altra. M’emocionava veure en les excursions, durant els àpats o prenent un patxaran, aquesta actitud oberta que es requereix per saber donar i saber rebre. Caldria ensenyar-ho a l’escola…

A.: Jo crec que aquestes coses les arribem a entendre perquè les veiem encarnades en els testimonis de joves i adults, i en els petits i grans gestos d’amor de la gent. Deixa’m recordar, per exemple, la “Festa de l’acollida” que es va organitzar la primera nit: cada província d’Andalusia i Extremadura va oferir el millor de la seva terra, unes en forma de cants, altres de ball, altres de recitació de poemes… per agradar fins i tot els sentits de l’olfacte i el gust, amb unes tapes d’olives i uns vins oloroso i manzanilla per assaborir!

J.: Saps que a Loiola teníem un taller de pintxos? Quina gentada s’hi va apuntar! És que les tapes basques tenen tela… I un altre taller que va tenir molt d’èxit va ser el de “cultura basca”. És clar que anava a càrrec, precisament, del director general de turisme del govern basc Juan Bautista Mendizábal. T’he dit que hi havia un munt de nens? Em sembla que hi havia més de cent menors de disset anys. Tenien un programa lleugerament distint, però també participaven en les excursions i altres moments.
  
A.: Sí, tots acaben involucrats en aquesta experiència de construir una “ciutat de Maria” que es basa en la llei evangèlica de l’amor. I quan penso en Maria, em ve a la ment, entre d’altres coses, la dimensió de la “bellesa”, que em sembla que ha estat també un denominador comú de les Mariàpolis, oi? A tall d’exemple: la veu de la soprano Alfonsi, amb les seves filles Natàlia i Violeta al violoncel i piano; amb la Nieves i la Clara al violí i el Pablo a la guitarra, van amenitzar diversos moments del programa.

J.: Ui! Hauries d’haver vist la vetllada artística que vam tenir al Santuari! Imagina’t un escenari barroc que es va il·luminant des de la cúpula fins a la base de les columnes; una excel·lent soprano, María José Callizo, cantant l’Avemaria de Gounot; uns textos de Chiara recitats enmig d’una semiobscuritat; unes precioses fotos il·lustrant el tema, “de la foscor a la llum”… Va haver-hi gent aliena a la Mariàpolis que només amb aquesta vetllada va descobrir una manera diferent d’entendre Déu. En fi, una meravella.

A.: Doncs sí… I, quan miro les fotos, em vénen al cap molts records més (la memòria del cor), i és que no sempre resulta fàcil expressar amb paraules el que és una vida.

J.: Ara es tracta de fer vida el que recordem, aquests “rastres de llum”, inspirats en l’amor, que hem contemplat serpentejant entre els mariapolites d’aquí i d’allà.

A.: Això! Continuem la Mariàpolis en cadascuna de les nostres ciutats… fins que ens retrobem el proper estiu!