Al Nadal de 1977 va morir el gran artista anglès, creador de l’inoblidable personatge de Xarlot i de pel·lícules immortals.

Com veure’l?  En una de les seves últimes entrevistes, ell, Chaplin, va declarar que en la vida només havia cercat el diner i el plaer de les dones. Ell, que va commoure el món amb les seves mímiques delicioses, va fer exultar de tendresa els cors d’adults i d’infants, va portar el somriure a tants llavis, va fer vessar sobre moltes galtes tantes llàgrimes de participació.
Ho sabem bé, cadascun de nosaltres, tot i que ens amaguem sovint darrere de les paraules de tant en tant deixem anar algun indici per a arribar a la veritat. Chaplin, també. La frase de l’entrevista  –tant decebedora–  volia portar un missatge. Atenció: no confoneu les meves obres amb mi mateix, no em confoneu amb en  Xarlot (com es conegut a França, Itàlia, Grècia, Portugal i a casa nostra) o amb el Vagabund (com es conegut en el mon anglosaxó). Xarlot és la meva creació artística, jo sóc un altre. I de fet, ell era un altre. No compartia amb Xarlot la pobresa; sí que havia nascut en condicions de molta misèria, però desprès va ser riquíssim. No compartia amb Xarlot l’altruisme, la tendresa envers el proïsme: Chaplin era egocèntric en extrem, i quan no era en plena passió creativa, passava llargues temporades de tristesa que el portaven ran de la depressió. 
En molts artistes, també en els més grans, la producció artística no sempre és un reflex de la vida. Beethoven va escriure música sublim però tenia un caràcter insuportable; Mozart creava melodies celestials mentre estava borratxo perdut; Cellini creava precioses joies daurades, però era violent i en feia de molt grosses.
Si d’un sant s’ha de mirar la seva vida, d’un artista s’han de mirar les seves creacions. Són aquestes la seva realitat, són les que els uneixen d’una forma tan incomprensible al Cel. En la pel·lícula Amadeus hi ha una frase de Salieri –rosegat d’enveja, per l’èxit de Mozart– en la qual s’adreça a Déu i li pregunta més o menys això: perquè has permès a aquell mico  cantar la teva glòria d’una manera tan celestial, mentre que a mi, que sempre he volgut enlairar obres mestres musicals a la teva Majestat, m’has concedit un talent tan mediocre? Per què?
 Mai sabrem respondre a aquesta pregunta. De la mateixa manera mai sabrem  si és de Chaplin o de Xarlot –barber jueu– la frase al final de la pel·lícula El gran dictador: «Jo no vull governar ni conquistar ningú, voldria ajudar tothom si fos possible: jueus, arians, homes negres i blancs, tots nosaltres éssers humans ens hauríem d’ajudar sempre...»
La relació artista-obra d’art és un dels grans misteris de la vida, del qual pot comprendre alguna cosa qui ha tingut el privilegi (i ha assumit l’esforç) de viure al costat d’un geni. En el cas de Chaplin ha estat la seva quarta esposa, Oona O’Neill, filla del Nobel de literatura Eugene O’Neill, gran escriptor però destruït per l’alcohol. Trenta sis anys més jove que el seu marit, es va casar amb ell quan tenia només divuit anys.
Oona es va dedicar completament a Chaplin. Amb la seva bellesa lluminosa, amb el seu encant reservat, va saber viure al costat del poeta del mim, escoltant els seus silencis tenebrosos, les seves amargors infantils, seient al seu costat durant hores, agafant-li la mà quan se sentia aclaparat per una devastadora sensació de sentir-se perdut.
El seu matrimoni  va ésser increïblement llarg, i es pot ben dir, feliç. Varen tenir vuit fills. Però desprès... també Chaplin se’n va  anar. Oona no va saber reaccionar. Després d’haver dedicat una vida al costat d’aquell gran, es va trobar buida, sense una meta. Es va retirar de la vida social: el funest fantasma patern de l’alcoholisme es va desvetllar i la va atrapar entre els seus llaços: ella també es va donar a l’alcohol i va morir d’un tumor al pàncrees als seixanta-sis anys: La seva filla Geraldine Chaplin, que tenia una altíssima opinió sobre la seva mare, va decidir tenir-la com a model en la seva interpretació a El Doctor Zivago (1965) dient d’ella: «Ha estat una dona que molt conscientment ha donat la vida a un artista».
Potser només Oona va conèixer realment Chaplin. A nosaltres no ens ha estat possible. Però igualment seguim emocionant-nos davant de les immortals invencions de l’homenet de les formes refinades i de la dignitat d’un cavaller, amb la jaqueta estreta i pantalons i sabates massa grans, d’immancable barret i els bigotets plens de picardia. I aquell caminar onejant i la desbordant emotivitat i el melancòlic desencant davant la societat despietada.
Poc abans de morir, a l’edat de vuitanta-vuit anys, un mossèn li va dir:  «Que Déu tingui pietat de la teva ànima!», i ell va respondre: «Per què no? Al cap i a la fi, li pertany a Ell». Un acudit més? O el fet d’inclinar-se davant d’una realitat mai íntimament negada? Qui ho sap! Però una mica de llum sobre el misteri d’aquest artista  la porta un fet que no va dependre d’ell. Chaplin va morir mentre dormia a les primeres hores del 25 de desembre, a l’alba del dia de Nadal.

Chaplin a Girona

·  Arriba a Girona l’exposició «Chaplin en imatges». Una gran exposició de projecció internacional organitzada per la Fundació la Caixa i NBC Photographie. Més de 200 documents entre fotografies, material documental, revistes i fragments de pel·lícules que narren la història d’aquest actor.

Museu d’Història de la Ciutat fins l’1 de març de 2009.