El director del setmanari digital “El Demà” comparteix amb els lectors de Ciutat Nova les seves vivències.

A l’estiu vaig estar cinc dies a l’illa de Mulatupu, una de les 365 de la regió indígena de Kuna Yala, al Panamà. Em vaig instal·lar a la Missió dels Claretians, on vaig conviure amb tres d’ells:  Fidelio, indígena, Edgardo, d’Hondures i un de Guatemala, el pare Mario.
Mulatupu és una illa que fa 0,8 km quadrats i té 2.000 habitants; que viuen en 200 cabanes, dormen en hamaques i es mouen amb canoes. En total, Kuna Yala té 30.000 habitants i hi ha 50.000 indígenes kunes a tot el món. Un pont uneix la illa amb el continent, on hi ha l’escola, l’hospital i els camps de futbol i de bàsquet. El 100% de la gent parla kuna, la llengua pròpia. En tota l’illa no hi ha cap cotxe ni tampoc televisors, jocs, ordinadors, playstations, mp3, càmeres, mòbils, etc. I, malgrat tot, són feliços. El seu somriure fereix.
Una illa plena de pau i d’harmonia
Només arribar a l’illa, després d’haver-m’hi traslladat en canoa des del miniaeroport, vaig trobar Fidelio, molt eixerit, que em va convidar a prendre un got d’aigua, em va acompanyar fins a la meva cambra i, un cop fora, em va portar a fer un tomb per l’illa. Allò era casa seva, era la seva nació, i estava orgullós d’ensenyar-me-la. La primera paraula que vaig aprendre a dir en la seva llengua va ser nuegambi, que significa «hola».
Animat per Fidelio, vaig fer les primeres fotos, vaig visitar els caps de l’illa i vaig conèixer el Congrés, que era una cabana gran ubicada a la plaça major on el poble es reuneix en assemblea per decidir allò que cal decidir. Ells sí que tenen dret a decidir. I no tenen criminalitat, ni homicides.
Era el primer dia i acabava d’aterrar, però ja em començava a agradar, quelcom dins meu em deia que sí, que calia deixar-me arrossegar per allò que m’esperava, perquè valia la pena, perquè tenia la gran sort de veure i viure una experiència única, una aventura diferent i colpidora. Aquella illa era plena de pau i d’harmonia, en part perquè la manca de consumisme i de coses supèrflues i innecessàries els fa ser molt més senzills, autèntics i humans. En part, també, perquè està ubicada en una regió sense fums, ni presses, ni estrès i envoltada de mar, d’aquell oceà tan immens que ajunta i separa alhora.
L’endemà, vaig anar a una missa en kuna, on només de tant en tant deien alguna paraula en espanyol.  A diferència d’Europa, la missa era plena de nens i de cançons. Durant la missa, un dels claretians va parlar del seu fundador, el català Antoni Maria Claret, que va desenvolupar una desbordant activitat missionera i social a Cuba, va lluitar contra l’esclavitud, va crear granges-escola per a infants sense sostre i va promoure caixes d’estalvis amb marcat caràcter social. Curiosament, va patir un atemptat, com ha passat amb molts dels seus seguidors a Centreamèrica. Tots ells, han lluitat i lluiten per la pau i la justícia i viuen amb la gent, intentant combatre la pobresa.
Els infants. Des del primer dia em vaig sentir captivat pels nens de Mulatupu. Em van ensenyar, segurament sense voler, a ser afectuós, em van rescatar ideals i valors que amb els anys he anat oblidant, com per exemple l’amistat, la dolcesa, la tendresa i el respecte. Valors que començo a dubtar que al Primer Món siguin gaire estesos.
Amb els infants de Mulatupu, em vaig passar el dia jugant: al pica-paret, al mocador, a prendre la pilota, a bàsquet, a futbol, a vòlei... Sempre amb ganes i amb molta energia. Si em passava els matins fent alguna excursió amb els capellans, a la tarda, jo aprofitava per sortir al carrer, a trobar els nens i estar amb ells i quan em veien, em deien nuegambi i m’abraçaven.
Em van dedicar el seu temps, em van demanar que els fes fotos i, cada vegada que les miraven, reien. Em van encomanar el seu riure i la seva il·lusió, i espero que em durin temps.
De fet, sempre vaig tenir molt clar que ells eren per a mi el millor record de Mulatupu. Ni les canoes, ni els cocos, ni les platges, ni el poblat. Ni tan sols les cabanes, o l’aigua, o el sol. 
Sempre plens de vida, d’amor i de joia. Materialment, són pobres. Però a vegades em plantejo si els pobres són ells o som nosaltres; no és més ric qui més té sinó qui menys necessita. Em van robar el cor, i ara potser sóc més ric.
Estant a Mulatupu vaig comprovar que als meus amics claretians els agradava molt caminar, tal vegada perquè així mouen les cames, el cor i la sang, i d’aquesta manera pensen i reflexionen, en silenci, n’estic segur. Jo, en aquell silenci, pensava que era feliç compartint la meva vida amb aquella gent.
Ara que ja he tornat al Primer Món, sempre que camino me’n recordo d’aquella experiència única.

www.eldema.cat