Molt s’ha dit, a través dels mitjans, sobre les eleccions americanes i després sobre la nominació de Barack Obama com a nou president dels EUA.

Existeixen moltes expectatives dipositades en el primer president negre en la història de la primera potència mundial. Hi ha qüestions importants pendents al país: resoldre o almenys mitigar els efectes esgotadors de dos conflictes com són l’Iraq i l’Afganistan; no menys urgent, una crisi financera que necessita d’un nou ordre regulador i un major control per part dels governs; finalment, una societat que afronta el repte de la convivència i de l’entesa a diferents nivells, sigui aquesta racial, religiosa i fins i tot intergeneracional.
Obama s’ha convertit en un fenomen mediàtic que ha travessat el llindar del possible fins ara en política. Internet ha estat una de les seves plataformes més potents per fer arribar el seu missatge, sumar suports, i mobilitzar seguidors en una campanya que, com mai, ha involucrat a milions de persones en favor de la seva candidatura.
Potser és això, la capacitat de persuadir els electors i d’involucrar les persones en un projecte més gran que ells mateixos el que ha sembrat la llavor en molts americans que un canvi és possible.
Realitat o fantasia, Obama ha estat la sorpresa, i alhora l’esperança en un lideratge dialogant, inclusiu, integrador del país i en relació a l’exterior. Caldrà veure a la llum dels fets si seran tòpics del nou govern demòcrata o bé la substància, quan assumeixi plenament les seves funcions executives.
Incògnites queden encara si arran de les eleccions nord-americanes renaixerà un nou moviment social que cerqui la complicitat amb la política, i si la connexió emocional que Obama ha possibilitat es troba al servei d’un projecte que abraça l’interès pel bé comú de tot el país en una època de crisi econòmica i de confiança en la solvència i bona gestió de les institucions empresarials i del propi govern del país.