La generació dels nostres pares, que ronda el seixanta anys, va tenir la temptació de voler que no manqués res als fills: va néixer la societat de consum i la idea que no es pot viure sense certa quantitat d’estímuls, sempre en augment (bens però també serveis) mentre que els nostres avis van aprendre de la naturalesa el sentit del límit, no tant monetari com econòmic.
Avui dia, s’arriba a tergiversar el concepte de paternitat responsable afirmant que si no es pot garantir donar molt, en termes econòmics, als fills, llavors és més responsable no tenir-ne o tenir-ne un com a màxim.
Nosaltres creiem que el que no ha de faltar és l’amor entre els conjugues, una vida senzilla i temps per estar en família. Què en penseu?

Anna i David

El que crida l’atenció en la societat de consum és l’hàbit de comprar objectes i bens que tenen més valor pel que signifiquen en la relació social que per la funció que acompleixen, objectes i bens que augmenten el valor social de qui els compra, de tal manera que es diu que en comprar-los, s’està comprant un estil de vida.   
La dinàmica que ha revestit objectes i bens de significats importants, com ara el benestar i l’acceptació social, no ha deixat de banda la maternitat i la paternitat; de fet, es freqüent que les parelles afrontin la decisió de tenir un fill o de no tenir-lo amb un pensament massa condicionat per la possessió de bens que es consideren necessaris.
El condicionament s’amaga, segons el meu parer, darrere la idea d’haver d’ocupar-se del deure de la cura material del nen, infravalorant els recursos que neixen d’un estil de vida sobri i de la forta experiència relacional que es fa amb un fill.
És tan forta aquesta experiència de la maternitat i de la paternitat que, més que qualsevol altra, pot augmentar la capacitat introspectiva, la possibilitat de reflexionar sobre els propis comportaments, d’adaptar-s’hi.
És per això que s’ha de desitjar el fill, no perquè sigui el nen qui ha d’acomplir els somnis dels adults, sinó perquè és qui enriqueix les capacitats personals, les relacions familiars i l’habilitat per distingir l’essencial del superflu.
Amb seguretat, la qualitat de la cura del nen  no disminuirà amb una menor subjecció al marketing adreçat a la infància! I encara més, en aquest sentit, l’estil de vida sobri de les generacions ancianes, a les quals feu referència, pot generar idees més creatives en la tasca de la cura material.
Per una parella jove, el prendre decisions laborals encaminades a assegurar-se molts bens materials, encara que es faci per donar-los a un fill, pot comportar el risc de desatendre el temps per a la relació. I això acaba invalidant el mateix avantatge que la possessió de bens sembla comportar.
No estaria malament de reflexionar sobre l’antic i sempre actual proverbi que diu que hauríem de treballar per viure i no viure per treballar.