Entrevista a Mn. Antoni Nughes, director de l'Arxiu Diocesà i responsable del Patrimoni Cultural Eclesiàstic de l'Alguer.

Tenint en compte el poc ús que es fa del català en la vida pública, quines possibilitats creieu que tingui de continuar existint a l'Alguer com a llengua viva?
Des d'un perspectiva merament sociolingüística, probablement ben poques. Avui la globalització porta a la destrucció o a la mort de les petites realitats. Però el fet és que l'alguerès ha viscut sempre a l'Alguer en una situació de «superemergència» i podem dir que, de fet, és una forma d'anomalia històrica. No és comprensiu, del punt de vista social, que una variant tan petita i isolada hagi pogut sobreviure tants de segles. Certament és una anomalia, però per a mi també és un miracle. I com a home de fe, he de creure també als miracles i he de fer tot el que és possible a fi que el “miracle” de la normalització de la llengua es pugui realitzar. Avui en dia no estem en situació de normalitat perquè els pares han deixat de parlar l'alguerès als fills.

Després d'una continuïtat de més de sis segles en l'ús corrent de la llengua a la ciutat, en els darrers decennis s'ha produït un abandonament dràstic de l'alguerès per part de gran part de la població. Quines han estat les causes d'aquest fenomen?
Diverses, de tipus social i cultural. La més important crec que ha estat l'escolarització massiva que s'ha produït després de la Segona Guerra Mundial. Tots han començat a anar a escola i han après a escriure en italià, mentre que fins a aquell moment es parlava quasi únicament la llengua de casa. L'escolarització en si mateixa ha estat quelcom de positiu, però respecte a l'alguerès ha suposat una deflagració total, perquè la gent ha començat a considerar l'italià la llengua de la cultura i de l'economia, la llengua que permetia de pujar socialment. Quan jo vaig començar a anar a escola el 1950, la monja li va dir a la meva mare que havien de parlar-nos en italià a casa perquè ens anessin bé els estudis. La mare no és que tingués una especial consciència d'identitat cultural o lingüística, però ho tenia ben clar que la llengua entre ella i els fills havia d'ésser l'alguerès. En d'altres famílies, però, aquest tipus de pressió va comportar que s'interrompés la transmissió de la llengua a casa.
La implantació dels mitjans de comunicació -televisió, ràdio, diaris-, fets exclusivament en italià, va consolidar l'italià com a primera llengua en la vida social i va relegar l'alguerès en l'àmbit només de les amistats.

Es pot considerar l'Alguer una ciutat sarda o italiana de cultura catalana?
Depèn. En el sentit que és la llengua catalana la que ha configurat la peculiaritat cultural de l'Alguer, sí. En un sentit més ample i global de cultura, tal com a vegades es vol interpretar des de Catalunya respecte a la nostra ciutat, certament que no.

Quin tipus de lligam desitjaríeu entre l'Alguer i la resta de terres de parla catalana?
Crec que una de les coses que és difícil per als catalans comprendre de l'Alguer és que nosaltres ens trobem en una situació especial, «pre-agònica», i per tant no tots els remeis que poden ser bons a Catalunya per a normalitzar la llengua són igualment eficaços per a salvar-la a l'Alguer. S'ha de tenir en compte una situació lingüística a l'Alguer que és fragilíssima, i respectar el camí que ha fet l'alguerès en els darrers tres-cents anys, des que l'Alguer va deixar d'estar lligat, també políticament d'alguna manera, a les terres catalanes. L'alguerès ha evolucionat pel seu compte i ha introduït préstecs lingüístics de l'italià i del sard, així com la llengua catalana de la terra ferma n'ha introduït del castellà i del francès. Per ajudar a la supervivència del català a l'Alguer s'ha de respectar aquesta diversitat, i no s'ha de pretendre imposar des de fora com s'ha de fer per sostenir la llengua a casa nostra. El camí per salvar la llengua a l'Alguer, l'hem de trobar els algueresos.

Referint-vos a la llengua de l'Alguer, parleu indistintament d'alguerès o de català. Podeu dir-vos que en penseu de la unitat de la llengua catalana com a tal?
Crec que no s'han de confondre els aspectes formals i l'aspecte substancial. El català és una llengua que comprèn diverses variants lingüístiques. Això és una peculiaritat i, al mateix temps, una riquesa de la llengua catalana. Unitat de la llengua catalana no vol dir uniformitat. La uniformitat no és un element positiu, perquè sufoca les identitats locals. Si s'han de respectar, doncs, les diferents variants lingüístiques com a tals, molt més encara cal fer-ho amb l'alguerès, que és una variant «anòmala», perquè no té continuïtat geogràfica amb les terres de parla catalana, ni tampoc històrica ni cultural.

Com voldríeu que fos l'Alguer del 2050 del punt de vista lingüístic?
Jo ja no hi seré, per tant puc viure sols d'esperances. Hi ha joves que s'estan despertant al problema. És clar, perquè la llengua no es perdi hi ha una sola manera: que es faci servir a casa, que els pares l'ensenyin als fills. Si no és així, es reduirà a una cosa només folklòrica i a poc a poc morirà del tot. Com a alguerès i com a home de fe, però, vull tenir confiança.