La revolució del 68 entre la generació nova dels Focolars...

Tenia 17 anys quan vaig sentir parlar per primera vegada de l’espiritualitat de la unitat. Va ser a l’escola de Jesús-Maria, on jo estava estudiant el batxillerat. Un grupet de noies es van reunir allí i, per una sèrie de circumstàncies que ara no vénen a tomb, vaig assistir casualment a la seva reunió.
La primera cosa que em va cridar l’atenció va ser que parlaven de «viure el moment present». Avui en dia es parla més del present. Alguns psicòlegs  ho recomanen; fins i tot de tant en tant m’arriba algun powerpoint, d’aquests que circulen per la xarxa, animant a viure el present..., però fa uns quants anys no se’n parlava. Almenys, a mi, era la primera vegada que algú em plantejava que era igual d’ important el cap de setmana que els dies de diari, les vacances que el curs escolar, sortir amb els amics o quedar-se a casa amb la família. Jo en aquells moments vivia esperant les coses que m’agradaven: una excursió, per exemple. Em va impactar veure que hi havia qui donava sentit a cada cosa, també a les més insignificants, projectant la seva vida en el moment present.
Poc després d’aquell primer contacte em van convidar a participar en una trobada a Roma. Hi vaig anar moguda sobretot per una gran curiositat. Allà el que més em va impressionar va ser la diversitat (aquesta també és una paraula freqüent en el nostre vocabulari actual, però a la dècada dels 70 no se sentia); diversitat perquè hi havia joves de tots els continents, amb tot el que això  comporta: diversitat social, diversitat ideològica, fins i tot religiosa... Vaig marxar cap a Roma sentint-me una noia catalana i vaig tornar sentint-me una ciutadana del món.
La següent vegada que vaig tornar a Roma, un cap d’ any, vaig tenir la sort de conèixer Chiara i recordo que també em va impressionar la seva capacitat de fer-te entendre conceptes molt elevats com si fossin molt senzills.
A mesura que anava aprofundint més i més en aquesta espiritualitat m’ adonava que aquell cristianisme que jo havia après a casa, a l’ escola, a la parròquia s’anava omplint de contingut.
Ara, rebobinant trenta anys i escaig en la meva vida, veig que he format una família amb el meu marit, han vingut els fills i he crescut amb ells...; he tret les oposicions a l’escola pública, on encara treballo de professora; he donat cursos a mestres... i, què m’ ha aportat la vida dels Focolars? 
Jo diria que ha estat a la base de tot, ha estat allò que ha donat i dóna llum i color a tantes situacions de la meva vida personal, laboral, social... M’ha ajudat sobretot a establir relacions autèntiques; a intentar crear ponts cap a l’ altre; a buscar sempre allò que ens uneix i no allò que ens separa.
Mirant enrere penso que tornaria a començar aquesta aventura que vaig iniciar quan  encara era una adolescent: ha valgut la pena.

Maria dels Àngels Aisa (Barcelona)