La copa del xiprer que està just davant de la finestra de la meva oficina és el podi d’en Flabiolaire, una merla negra amb el bec taronja. I dic que és el seu podi perquè en Flabiolaire és un director d’orquestra i, a la primavera, només quan ell dóna l’ordre, tots els ocells del barri comencen a cantar. Una superioritat musical oficialment reconeguda, si més no fins fa poc temps, ja que més endavant...

L’havia vist per primera vegada l’hivern passat, un dia amb una temperatura tan baixa que feia venir calfreds només de pensar-ho. En Flabiolaire, totalment indiferent, s’estava fent una dutxa tonificant xipollejant en un toll d’aigua del carrer i ni tan sols s’havia adonat que jo l’estava observant. Durant una estona va continuar esquitxant-se i fent-se massatges amb el seu bec taronja i les seves ales vibrants, però quan els nostres ulls es van creuar... zas! Emprengué ràpidament el vol cap a la branca més alta, un arbust proper. Vaig notar que des d’allà m’anava observant amb el cap tort, intentant esbrinar les meves intencions i crec que va comprendre que no eren  dolentes!
Un cop trencat el glaç, vam trobar-nos de nou, a una distància prudent, jo abocada a la finestra del despatx i en Flabiolaire sobre la copa de l’arbre del qual parlava abans. Per tal de saludar-lo i fer-li entendre que l’havia reconegut, vaig xiular tres o quatre notes d’una cançó de moda.
Em va mirar interessat i sorprès i després va emetre un refilet de tenor!
No em creureu però va ser com si em digués: D’acord, t’he entès, responc a la salutació!
Resumint, entre nosaltres havia nascut una amistat! Vam continuar així durant una bona temporada i cada dia, abans de començar a treballar a l’ordinador, hi havia aquell refilet que em tonificava més que no pas un cafè i que em recordava que la vida val la pena.
L’idil·li va continuar uns mesos fins que un bon dia en Flabiolaire va desaparèixer.
Jo xiulava per tot arreu però no hi havia res a fer, en Flabiolaire no apareixia!
Diverses vegades el vaig cercar pels jardinets del barri sense cap resultat satisfactori.
Em preguntava: On estarà? Estarà bé? Estarà malament? Ja entenc que és una merla i que té ales però... potser algú l’haurà capturat i engabiat? En fi, que estava ben preocupada.
Un dia de festa vaig anar cap als jardinets del barri i vaig asseure’m a prop del petit llac. Encara estava pensarosa quan l’àvia Mercè, una simpàtica velleta de més de vuitanta anys, se’m va acostar demanant-me que l’acompanyés a la residència on viu juntament amb altres àvies, amigues seves. Calia creuar un carrer amb molt de trànsit i a la seva edat no era prudent fer-ho sola.
La vaig acompanyar amb molt de gust. Vaig adonar-me que l’àvia Mercè estava especialment contenta i de seguida va explicar-me un fet excepcional per a ella. Des de feia uns dies tenia un nou amic: una merla preciosa, negra amb el bec taronja, que cantava tot el dia des del capdamunt d’un arbre del petit jardí.
S’hi havia instal·lat amb la seva família i havia construït un niu acollidor dins d’un antic artefacte metàl·lic oblidat en un racó, al costat d’unes eines rovellades. Des d’aquell moment les àvies llançaven molles de pa a prop del niu i es divertien força observant  la mare merla alimentant la niuada mentre el pare refilava ben fort des de la copa de l’arbre.
Una merla cantaire? Però... serà en Flabiolaire?
Vam arribar ràpidament al lloc i quan vaig sentir la seva veu no en vaig tenir cap dubte: era en Flabiolaire que estava refilant sense parar!
Vaig contenir la respiració per no molestar-lo i vaig adonar-me que encara havia enriquit més el seu programa musical ja que les notes abraçaven gairebé tota l’extensió del pentagrama i de tant en tant emetia una mena de refilet animós que no li coneixia.
L’àvia Mercè estava extasiada igual que totes les seves amigues.
Per a mi també va ser un alleujament: finalment podia deixar de preocupar-me!
Les àvies m’explicaven moltes coses i les hores passaven veloces.
Ara el sol està a punt de pondre’s i una gran pau envolta la natura.
En Flabiolaire continua refilant i transmetent alegria amb la seva veu nítida, vivaç i innocent! La iaia Mercè em va confessar que quan l’escoltava, fins i tot els sofriments que hi ha dins del seu cor desapareixen i que li semblava descobrir una mena de fil d’or que unia els fets, els homes i les coses en un únic gran disseny d’amor, gairebé com un preludi d’aquell dia ple de sol que potser per a ella no trigarà massa a arribar... Me’n torno cap a casa. No he volgut aturar-me i cridar l’atenció del meu petit amic per no arriscar-me a trencar l’encant que, sense saber-ho, ens havia embolcallat. Em giro per mirar-lo de lluny per última vegada alhora que, rere meu, sento una mena de copets alegres. Serà possible? Possible! És ell, en Flabiolaire, saltironant alegre com sempre.
Dues o tres volades al voltant del meu cap i després, amb una nota aguda que gairebé sembla una rialleta, alça el vol per anar fins a l’arbre on l’havia retrobat unes hores abans: era la seva manera d’acomiadar-se!
I des d’allà dalt el sento xiular els últims acords cap a un cel que comença a enfosquir-se i que es prepara per acollir el cant de les primeres estrelles.