Entrevista a Mn. Josep Amiell, traductor del Nou Testament a l’aranès

Josep Amiell i Solé, nascut a Garós (Vall d’Aran) ara fa setanta-nou anys i amb més de cinquanta de capellà, ha treballat en la traducció integral del Nou Testament a la varietat gascona de l’occità de la Vall d’Aran, que aviat sortirà a la llum. Parlem amb ell d’aquesta iniciativa i de la realitat lingüística i religiosa del territori.

En ple segle XXI, mentre la globalització sembla que aigualeixi i engoleixi les diversitats a passes de gegant, quin sentit ha tingut per a vós dedicar el vostre temps i les vostres energies a traduir el Nou Testament a una llengua amb uns pocs milers de parlants?
Pensem que per als aranesos la llengua que tenim és del tot prioritària quan ens comuniquem entre nosaltres; per tant, omple tots els camps de la nostra vida de relació.
Quan amb el Concili Vaticà II, l’any 1965, es va introduir a la celebració litúrgica l’ús de les llengües vernacles, va haver-hi una demanda popular de fer servir plenament la nostra llengua dins la litúrgia. També aquesta demanda sorgia en altres camps culturals i administratius. Varen ser moments de força goig i treball i discussions amb agredolç, ja que s’havia de normalitzar encara l’escriptura de l’aranès.
Responent ara a la pregunta sobre la traducció del Nou Testament, era evident que calia esperar un temps, quan les normes ortogràfiques estiguessin establertes, però certament, anava essent una exigència tenir la traducció íntegra del Nou Testament com a llibre de referència i de lectura dels fidels.

A nivell eclesial, heu trobat suport per aquest projecte?
El bisbe Joan Martí va ser molt sensible en l’ús de l’aranès i ell mateix en les seves visites a la Val d’Aran, amb complaença dels fidels, procurava en algun moment de la missa utilitzar l’aranès.
El mateix esperit de suport i ajuda manifesta el bisbe actual, Joan-Enric Vives, que afavoreix i realça la nostra llengua quan es fa present entre nosaltres i per això m’ha animat a tirar endavant la traducció del Nou Testament i d’altres llibres litúrgics.

Només des del 1984, l’aranès és llengua vehicular de l’ensenyament a l’Aran. La influència del català i del castellà ha estat evident en aquesta variant de l’occità. En aquest sentit, quins són els criteris que heu seguit en la vostra traducció, des del punt de vista lingüístic?
Referent a la normativa de l’escriptura de l’aranès, cap a l’any 1970 es varen tenir les dificultats d’un començament, que varen ser solucionades mitjançant una Comissió mixta d’estudiosos i filòlegs –aranesos, occitans i catalans– sota l’ombra de la Generalitat de Catalunya. Varen ser aprovades unes normes l’any 1983 i ara son definitives i acceptades per tots.
Ens podeu parlar breument del procés d’introducció de l’aranès en la vida litúrgica i en les activitats pastorals de l’Església i de la situació actual?
L’any 1975 un grup d’aranesos, entre els quals dos mossens, començaren a traduir la missa a l’aranès, seguint l’estel del Concili Vaticà II. Actualment, essent la Val d’Aran un lloc de gran afluència turística, combinem l’ús litúrgic de l’aranès, el català i el castellà. S’utilitza l’aranès sobretot a les festes pròpies de la Val i en els pobles on no hi ha afluència de turistes; també als batejos, bodes i enterraments de famílies araneses o residents a la Val d’Aran.
 
Segons estadístiques recents, un 90 % de les persones que viuen establement a la Vall entenen l’aranès i un 65 % el parla. L’aranès aconseguirà consolidar-se com a llengua normal de comunicació entre els habitants de l’Aran?

La Val d’Aran ha tingut últimament una forta immigració. Ens apropem als 10.000 habitants. Varem tenir també una gran immigració els anys cinquanta, amb motiu de la construcció de les centrals elèctriques; els fills i néts d’aquella immigració parlen ara l’aranès.
Actualment els mitjans més potents de comunicació exerceixen un gran poder que no afavoreix l’aranès. Davant d’això, l’ensenyament de la llengua a l’escola ha estat un peça clau i és una font d’esperança.
Entre les persones que han tingut l’aranès com a llengua materna i a la llar, l’aranès es converteix en l’única llengua vehicular de relacions i això també és una gran força en la seva continuïtat.

Per concloure, amb tota la vostra experiència i la saviesa acumulada amb els anys, què és el que desitgeu per als homes i les dones de l’Aran?
La Val d’Aran en aquests últims trenta anys ha tingut grans canvis. D’una societat del tot agrícola i ramadera ha passat a ser un lloc turístic de primer ordre, sobre tot amb l’esport de la neu, que ha donat una gran riquesa a moltes famílies araneses. Naturalment això porta a noves visions de futur, noves maneres de pensar, nous somnis. Tot això hauria d’acollir-se amb senzillesa, procurant unir el nou i el vell; és a dir, duent una vida més confortable i segura, però al mateix temps conservant i potenciant les virtuts del compartir, de la bona relació amb els veïns, de l’ajuda i del sentit de poble i comunitat d’abans. Com a sacerdot, desitjo també el valor de la fe, que és presència i amor de Déu, que enriqueixen i donen esperança a la nostra vida.