Una mare a l’hospital, una família trasbalsada. Difícil de  trobar el positiu en una situació com aquesta, a no ser que...

Com cada dia, els petits de la casa havien deixat, als dormitoris, les seves habituals empremtes amb el seus jocs apassionats i sense traves: un perfecte desordre, com, d’altra banda, es correspon amb una família plena de vida. La mare, Manuela, va mirar al seu entorn desconcertada: era possible que les habitacions, que acabava d’arreglar, es trobessin ja cap per avall? És possible que s’hagi de recomençar de nou cada dia, cada hora i que totes les energies s’esmercin en aquest servei?
Llavors, va sonar el telèfon: una trucada des de l’hospital. La Manuela va contestar amb monosíl·labs, espantada per la demanda: s’havia de presentar de seguida a la secció especialitzada i ingressar-hi urgentment. L’analítica que li havien fet revelava una seriosa patologia: leucèmia. Tot, l’ordre de la casa inclòs, canviava de destí per assumir ara un valor ben diferent...
Els matins de l’hospital, ritmats per les proves diagnòstiques, les consultes, les prescripcions, les cures intensives, feien recordar a la Manuela els dies casolans, que ara li semblaven dons del cel viscuts amb l’estimat Francesc, -el seu marit- tenint cura dels petits Júlia i Daniel, jugant amb ells, consolant-los, educant-los... Cada vegada més convençuda, Manuela es preguntava com era possible que hagués pogut subestimar tot això...
En Francesc, habituat a un niu familiar ple de vida i de joguines, es va trobar respirant la desolació d’una casa buida i apagada. La preocupació per la seva jove dona, el tenallava. A poc a poc però, va començar a llegir els esdeveniments amb ulls nous. D’un mal, Déu en trauria un bé; calia doncs confiar en Ell per sentir davallar la seva força com a limfa vital  i  podien demanar-li amb llibertat de créixer al costat dels fills que els hi havia donat. Podien demanar la vida. Recorda la Manuela: «Això era per a nosaltres una gran esperança i, de fet, després de cinc mesos, em van donar l’alta definitiva i vaig tornar a casa».
La vida està feta de moments que no s’han de desaprofitar. Ara que han passat deu anys i superada aquella tempesta, aquella unitat amb Déu i entre els esposos ha deixat senyals indelebles. Han constatat com ha anat canviant la seva vida i les seves prioritats. Ha esdevingut important donar preferència a les coses essencials, que sovint vol dir anar contracorrent. Resulta més còmode tancar-se en els propis assumptes i pensar en un mateix però és realment veritable la promesa: cerqueu les coses de dalt i tota la resta us serà donada en escreix. És aquesta l’experiència de la Manuela i del Francesc, que fan de la seva opció de fe el testimoni que passen als seus fills.