«Els nostres fills s’han interessat pel seu origen i hem procurat de satisfer les seves qüestions».

La Isabel i jo ens vam casar fa vint-i-quatre anys, després d’un llarg prometatge. Havíem conegut el Moviment dels Focolars quan érem molt joves, abans de festejar. Mentre va durar el festeig vam passar molt temps parlant de com realitzar els nostres projectes, i així vam conèixer-nos a fons.
Un d’aquests projectes era el de tenir una família nombrosa. Però, al cap d’un any del casament ens adonàrem que alguna cosa no anava bé. Vam decidir estudiar la situació i, després de dos llargs anys de proves, la conclusió va ser que la nostra esterilitat era de les anomenades primàries, és a dir, de causa desconeguda. Va ser un temps de dubte i dolor davant del que semblava un fracàs. Ens proposaren tècniques d’inseminació i fertilització «in vitro».
Les vam estudiar i vam buscar consell, però vam decidir no acceptar-les. En primer lloc, ens semblava que no s’havia de forçar la naturalesa i, en segon lloc, no ens agradava la fertilització «in vitro» sabent que diversos embrions serien congelats i rebutjats. Així que vam optar per oferir-nos com a pares adoptius.
Va començar una altra experiència apassionant però no exempta de dolor. Els tràmits burocràtics semblaven fets per avorrir i provocar la renúncia. Tot i això, vam anar endavant i després de quasi tres anys ja vam obtenir la idoneïtat; vam  obrir expedients aquí i al Brasil. Només restava esperar.
El setembre de 1993 vam rebre una trucada d’allà: un nen brasiler de vuit dies ens estava esperant. Vam menester tres dies per preparar els visats, contractar bitllets, buscar allotjament i posar-nos les vacunes necessàries. Vam restar allà per un període de convivència fins que poguérem tornar a Espanya amb l’Antonio. L’any següent iniciàrem un altre expedient per al Brasil.
En 1995 ens van trucar de Múrcia per saber si volíem renunciar a l’expedient obert feia ja quatre anys, donat que en teníem un altre a l’estranger. Vam dir que no, que estàvem disposats a anar endavant amb el nen que ens toqués aquí. I, efectivament, el novembre d’aquell any vam rebre la Isabel amb una gran alegria. Només es portava vint-i-tres mesos amb l’Antonio; també ell semblava molt content amb la seva germana.
Durant els anys que van seguir, a més de criar als nostres fills, vam tenir cura d’altres parelles que s’interessaven per la nostra experiència i pel camí obert al Brasil. Involuntàriament ens convertírem en una mena d’agència d’adopció. Avui existeixen aquestes agències, llavors no. D’altra banda, arran de la nostra primera visita al Brasil, érem un punt de referència per a la jutgessa de primera infància brasilera i freqüentment parlàvem amb ella. En una de les seves trucades, ens va preguntar si estàvem disposats a culminar l’expedient que havíem iniciat el 1994. Quasi ho havíem oblidat, o potser pensàvem que ja no era possible; però naturalment que vam dir que sí, i al juny de 1999 iniciàrem una altra meravellosa experiència: l’Antonio, la Isa i jo vam anar a buscar la Lucía. Va ser un llarg viatge amb escala a diversos aeroports i amb dos nens entremaliats, però l’alegria del que havia d’arribar ho superava tot.
Quan arribàrem al nostre destí, abans d’anar a l’hotel, vam anar amb la jutgessa a la casa d’acollida de la Lucía. Tan bon punt la vam conèixer quelcom va canviar dins nostre: tenia quatre mesos i els seus ulls denotaven tristesa, però, al cap d’uns dies, animada per la sorollosa alegria dels seus germans va començar a somriure i crec que ja no ha deixat de fer-ho mai.
Així, doncs, som una petita família nombrosa molt contenta de ser-ho. Tenim els mateixos problemes i les mateixes alegries que qualsevol altra família. El terme «adoptiu» és totalment secundari. Els nostres fills s’han anat interessant pel seu origen i hem tractat de satisfer les seves preguntes. A vegades han reaccionat amb sorpresa i altres amb una mica de rebuig, sobretot quan van saber que no havien nascut de la panxona de la mare. Tots han passat les seves petites crisis, però podem dir que estan creixent sense complexos i amb un caràcter alegre i sociable.