Quan el pacient es diu Chiara Lubich.

Al novembre del 2006, Diana Piazzini, metgessa rehabili-tadora del  Gemelli de Roma, casada i amb dues filles, va rebre l’encàrrec de la rehabilitació d’una pacient singular, Chiara Lubich, fundadora del Moviment dels Focolars, ingressada en aquell Policlínic per una insuficiència respiratòria.

Sorpresa i emoció per a la Diana, que va créixer en l’àmbit dels Focolars: als anys seixanta va participar als inicis apassionants del Moviment Gen, els joves dels Focolars. Va comunicar els seus ideals a altres noies, amigues i companyes d’escola. Però, als vint-i-dos anys, en el temps dels seus estudis universitaris, començà per a ella una fase crítica que li va fer distanciar-se de l’Església, aparentment en reacció a l’experiència dels seus primers anys de joventut.

Diana, què ha estat per a tu tornar a veure Chiara després de trenta anys i haver estat tant a prop seu a la fase decisiva de la seva existència?
Per a mi ha estat una experiència molt forta veure-la en un moment tan crític, aparentment sense aquella força atraient amb què l’havia coneguda al 1967. També perquè em va venir al pensament Joan Pau II, per la manera amb la qual han sabut afrontar la malaltia i el sofriment. El seu ha estat un testimoni de dues persones que l’han viscut de manera activa, no l’han suportat mai, sinó que s’hi han adherit amb tota la seva humanitat.
M’impactava com aquesta dona, acostumada a tractar amb persones importants, i ella mateixa, que era líder d’un moviment tan estès, es confiés a nosaltres metges, mirés de fer qualsevol cosa que li dèiem, fins i tot en els moments en què deia que no se’n veia amb cor.
Un altre aspecte que em va colpir molt: jo m’esperava una persona una mica distanciada de les coses terrenals, i en canvi Chiara ha demostrat un gran amor per la vida, sempre ha lluitat per viure; només cap a la fi, quan va veure que tot tractament hagués estat inútil, va demanar de tornar a casa.
M’ha quedat gravada també la seva forta sensibilitat cap a tot allò que és bonic. Quan estava una mica millor, i per tant era més participativa, a vegades em feia compliments com ara: quina jaqueta més bonica que portes, o potser,  quines flors més maques, qui les ha dutes?

Tornem al teu paper de metgessa... Quina ha estat la teva relació amb una pacient com Chiara?
Amb ella no he fet només de metgessa rehabilitadora, sinó  també de fisioterapeuta,  sobretot el 2006, perquè en el segon ingrés, a causa de la infecció pulmonar, no és que pogués fer molta rehabilitació, només una mobilització en el mateix llit. Però passa que, els dies festius, sovint els infermers no aixequen els pacients, una mica per falta de temps i una mica perquè no estan avesats a prendre iniciatives sinó a rebre ordres. Així que aquells dies era jo la que feia fer a Chiara els exercicis d’equilibri,  posar-la en posició asseguda. Llavors, els infermers, sorpresos de veure’m ocupada en fer-li fer els exercicis, s’hi van comprometre també ells personalment.
Per això també ha estat una experiència professional interessant amb el personal d’infermeria, el qual ha pres més consciència del seu paper en la rehabilitació.

Amb el fisioterapeuta, m’imagino, un pacient té una relació a vegades més profunda que amb els altres metges...
Sí, és veritat. Tanmateix, no van faltar moments xocants. Em passa que, potser perquè faig de professora a la universitat, quan actuo com a metge assumeixo també en la relació un cert aire de professora. Amb Chiara, em contenia una mica, però, una vegada, veient que ella no aconseguia fer un exercici, li vaig dir de manera més aviat impositiva: «Cal fer-ho, així fas la voluntat de Déu». Tant bon punt em vaig adonar del que li havia dit, per fer-li broma, vaig dir-li: «Com veus, Chiara, l’alumna supera la mestra!», provocant el riure de les focolarines i també el seu.

Al febrer del 2008 un nou ingrés al Gemelli per a un control rutinari. Allà, no obstant, les coses es varen precipitar...
Sí, i un matí va dir a una infermera una frase com ara: «Per a mi ara és el moment de patir». Eren frases que impactaven, perquè no eren només paraules, eren realitats viscudes.

Quan has tingut el pressentiment  que aquelles eren potser les últimes vegades en què veies  Chiara amb vida?
Potser aquest sentiment el vaig tenir només el dia abans  que se n’anés cap a casa seva. Potser és degut al fet de ser fisio que et fa sempre pensar en positiu, i per tant esperes fins al final.

I ara?
Quan la vaig conèixer, l’ideal de la unitat em va conquistar, però probablement no vaig aprofundir moltes coses que estic copsant tot just ara... Aquest compartir el dolor de Chiara, viscut per ella en l’amor, m’ha transformat, ha treballat dins meu. I ara la sento molt més propera que abans.