L’autor de l’article és metge, cap clínic d’Oncologia radioteràpica de  l’Institut Valencià d’Oncologia, vicepresident de l’associació Viktor E. Frankl, i membre del món de Sanitat de l’associació Humanitat Nova.

Eutanàsia o «dolça mort».
El debat a la nostra societat roman latent i obert pel que fa a la legislació, les apreciacions ètiques, els casos concrets i personals de situacions en les quals es podria aplicar l’eutanàsia. De tant en tant surt més a la llum, com fa uns mesos amb el cas d’Eluana Englaro. I de nou s’utilitza aquest delicat tema com una arma a fi de dividir les persones en grups: o estàs a favor de la vida i s’ha de mantenir, per sobre de tot, a una persona en aquesta situació i qui no pensa així defensa la mort; o estàs a favor de triar la manera de morir i qui no pensa així defensa el sofriment sense sentit. Hi ha una certa manipulació del llenguatge en els mitjans de comunicació i en els partits polítics per posar en relleu que existeixen dues postures enfrontades. I ens deixem atrapar per aquest joc, com si fóssim enemics o tinguéssim visions oposades de la vida.
La realitat és una altra. Des de la distància, cadascú té la seva opinió, mediatitzada per les fonts de les quals es nodreix. Però els que estem a prop de pacients amb alguna malaltia terminal, en situacions de pèrdua progressiva de la consciència, amb dolor intractable que requereix sedació profunda o coma, ho vivim d’una altra manera. En estar al costat del llit d’una persona malalta, no es defensa la mort ni es defensa el sofriment. Es lluita per donar vida, però una vida amb sentit, amb esperança. Ni triar la mort com a solució al sofriment és encertat, com es planteja amb l’eutanàsia en casos de malaltia terminal -ja que hi ha els tractaments pal·liatius- ni mantenir per sobre de tot amb vida una persona connectada a màquines és adequat quan ja no hi ha expectatives reals de recuperació, perquè entrem en l’acarnissament terapèutic. La mal anomenada eutanàsia, quan la persona pateix una malaltia invalidant, degenerativa o incurable, és tema per debatre en un altre moment, ja que en realitat es tracta d’un suïcidi, assistit o no.
El tema que ens tocà a tots el cor  allà pel mes de febrer era què fer amb Eluana, després de disset anys sense desvetllar-se, amb 40 kg, sense expectatives, i què fer amb la seva família, el seu pare, que no volia veure-la més temps així, ja que la vida es mantenia en un dol continuat per una pèrdua que no podia superar-se.
Cal demanar ajuda a la ciència perquè segueixi investigant i ens pugui donar més detalls que ens aclareixin quan es dóna el punt de no tornada. Al capdavall, avui dia tots estem d’acord que quan el cervell deixa de tenir ones a l’electroencefalograma (EEG), no hi ha tornada. Es considera que hi ha mort cerebral i, tot i que el cor pugui seguir latent i els pulmons respirant connectats a màquines, s’accepta que es puguin utilitzar els òrgans per a un trasplantament. I és un acte que no dóna mort sinó vida a altres persones.
Encara que la persona mori, perquè en realitat la ciència demostra que ja ha mort i no hi ha possibilitat de recuperació. D’altra banda, hi ha diferents nivells de coma. Es parla «d’estat de mínima consciència», si es tracta d’un coma superficial del qual se sap que hi ha hagut casos de recuperació. Ningú qüestiona aquest estat. Hi ha un coma més profund que anomenem «estat vegetatiu», amb alteracions de l’EEG, que mantenen cicles de vigília–son amb reaccions simples, automàtiques però absents de consciència. També hi ha hagut casos de recuperació inexplicable. Però quan aquest estat es perllonga en el temps es parla «d’estat vegetatiu permanent» (mort neocortical, descerebrat), una condició irreversible que s’aplica passats tres mesos de la patologia cerebral, i un any després d’un traumatisme cerebral. Aquesta era la situació d’Eluana. I aquí és on arribem a una fina línia en què podríem estar prop d’una mort cerebral però sense poder assegurar-ho. És excepcional una recuperació en aquests casos, però, la ciència mèdica ha d’intentar estudiar tots els casos publicats per poder aclarir si hi ha un moment en el qual podem considerar que s’ha passat el punt de no tornada, de la mateixa manera que sabem si hi ha un EEG pla.
Mentrestant, què podem fer? Davant del dubte, és obvi que la societat ha de posar tots els mitjans per mantenir a una persona en estat vegetatiu permanent, mentre no puguem confirmar que no queda cap esperança real. L’aliment i l’aigua que es dóna a través d’una sonda no és mai un acarnissament terapèutic, per la qual cosa no té cap sentit retirar-ho.
L’Església mira de donar llum a aquestes decisions i diu que «no és lícit ometre una prestació que ha de rebre un pacient, sense la qual irremissiblement moriria; per exemple les cures vitals (alimentació per tub i remeis terapèutics normals) que ha de rebre tot pacient, encara que pateixi un mal incurable o estigui en una fase terminal o fins i tot en coma irreversible (...) No s’ha d’ometre un tractament a un malalt en coma si existeix alguna possibilitat de recuperació, encara que es pot interrompre si s’ha constatat que és totalment ineficaç. En tot cas, sempre s’han de mantenir les mesures de sosteniment»[1]. Hi estem d’acord.
I la família, que és la que pateix més? No podem ignorar aquesta realitat, i tampoc no és suficient dir que s’ha de suportar amb resignació aquesta terrible situació. Aquesta resposta no convenç gaire gent. El sofriment ha de tenir un significat, s’ha de fer alguna cosa per transformar-lo. Primer, fent-li veure a la família que no podem eliminar el dolor eliminant  la persona en coma. I no val fer servir la idea que ella estarà patint, ja que l’estat de coma li fa no reaccionar al dolor. El problema és el patiment de la família. S’haurà de donar un recolzament excepcional a aquestes persones perquè puguin triar, segons les seves forces, si poden seguir al seu costat dia rere dia, com si aquesta fos la seva feina, tenint també el seu temps de descans, les seves vacances per poder seguir la vida i l’atenció a la resta de membres de la família. L’amor s’ha de repartir, no només al malalt en coma sinó a cadascú dels altres familiars. La llei de dependència hauria de preveure situacions així. I en casos extrems, molt llargs, que existís fins i tot la possibilitat de cedir la custòdia a l’estat o a institucions que s’oferissin per a tenir cura d’aquests malalts, per tal de deslligar-se del compromís legal. Les monges que tenien cura d’Eluana s’oferien a continuar atenent-la.  S’hauria de demostrar comprensió als familiars que després de molt anys considerin que la situació és irreversible i decideixin desistir de tenir-ne cura. Però això no implica entrar en una lluita legal per a deixar-la morir. Cap llei podrà decidir que una persona està en mort cerebral. És un tema mèdic, no d’opinió.
Finalment, com a conclusió, hauríem d’evitar fer d’aquest tema una qüestió d’enfrontament entre dues visions oposades de la vida. Hem de respectar tota opinió, discutim un tema molt complex i sense respostes clares. Però, davant del dubte sempre s’ha de defensar el més dèbil, cosa que implica tenir cura de qui està en coma, però també mantenir emocionalment i social els seus familiars.

www.asociacionviktorfrankl.org

(1) Conferencia episcopal española. La eutanasia, Ed Palabra, Madrid 1993, pàg. 94.