Una mica d'història
A la segona meitat del segle XIX es produeix un fet curiós, la lectura del qual, als nostres dies, no deixa de tenir connotacions d’intercanvi i enriquiment cultural mutu d’allò més estimulant. D’una banda, dos catalans, Enric Granados i Isaac Albéniz, eleven la lírica popular andalusa a un extraordinari nivell artístic; de l’altra, un andalús de Jaén, l’esmentat Josep M. Ventura i Casas, és el gran artífex de la transformació de la sardana. 
Aquest era fill d’un militar de baixa graduació, que posteriorment va ser destinat a Figueres. Als 15 anys es posa a treballar amb un sastre que també era músic i amb ell aprèn a tocar instruments, a més de direcció i composició musical.  Transforma l’orquestra, a la qual dóna el nom de «cobla», i passa de quatre instruments a dotze: dues tenores, dos tibles, dues trompetes, dos fiscorns, un trombó, un contrabaix, un flabiol i un tamborí. Al mateix temps, es passa de la sardana curta antiga a la sardana llarga actual, amb 25 compassos curts i 65 o més de llargs. Les seves sardanes es fan molt populars, i tothom coneix al seu autor amb el nom de Pep Ventura.

La simbologia
Però quina és la simbologia del ball català més popular i internacional? Pregunta interessant, tant com les respostes que ens podrien donar els turistes que les contemplen a la plaça de la catedral de Barcelona o els dansaires d’un dels molts esbarts que existeixen o el mateix Pep Ventura.
Així s’expressa ell: «Es diu que els catalans estem sempre entre el seny i la rauxa. Només cal veure  les nostres festes populars plenes de color, de soroll, de foc, de disbauxa, com expressió d’unes saludables ganes de fer gresca». En un altre moment, veient un esbart ballant una sardana,  li sembla estar davant de la manifestació del «seny»:  «Ningú és més que ningú. Tots iguals. Mans en les mans, agafades com a senyal de germanor. És un ball obert on tothom pot participar, entrant o sortint en qualsevol moment. Tant en els moments greus, que volem curts, amb les mans abaixades, com en els moments alegres, que  volem llargs, amb les mans enlairades. I a l’últim compàs , totes les mans a una, assenyalen aquest centre que no es veu, però que hi és».   
Profunditat i festa; tots iguals i un que compta; cercle tancat, on tothom pot entrar. Són valors que impregnen aquesta dansa, joiells d’aquesta cultura que, oferts com a do, poden embellir el gènere humà. Joiells que en altres pobles prenen altres expressions, en una simfonia universal, patrimoni de tota la humanitat.

A Jordània
Serà per això que colpeix i agrada alhora saber que s’ha fet una ballada de sardanes davant d’una de les set noves meravelles del món: a Petra (Jordània). La colla sardanista Dansaires del Penedès va fer un viatge a aquest país i a la veïna Síria el passat mes de març  per conèixer la seva cultura, la seva gent, i ballar sardanes als llocs més emblemàtics i mundialment coneguts d’aquelles terres. Molt gentilment, Ramon Soriano i Ribó, membre de la colla, va oferir a Ciutat Nova la seva crònica i fotos, que il·lustren aquest article.
Que «la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan» -en paraules de Pep Ventura- continuï essent per a tots els qui la ballen o la contemplen, estímul positiu per a la vida.

Fotos: 

Dansaires a Petra:
«Quan els Dansaires del Penedès es van posar a ballar de lluïment,  tota aquella gent que estava espectant es va apropar a la colla i l´encerclaren per veure la sardana Per tu Rita de J.M.Puigferrer. En acabar, en van ballar una altra de germanor amb altres catalans que hi havia, els quals no s´acabaven de creure que haguessin pogut participar en una ballada de sardanes en aquella part tan llunyana del món».

Wadi Rum:
«Al desert de Wadi Rum, a tan sols 50 quilòmetres del Golf Pèrsic, els vendrellencs dansaren la sardana que tenen dedicada a la pau i que porta per títol Dansaires del Penedès per a Pau Casals a l’ONU, del membre de la colla Ramon Soriano. Tot seguit, van escoltar El cant dels ocells... Va ser l’acte més emotiu del viatge».

Teatre romà de Palmira:
A la majestuosa ciutat de Palmira vam triar per dansar una sardana que porta el nom del tot escaient, A Palmira, del compositor empordanès Jaume Cristau. La festa va començar fent galop i desfilant per l’avinguda de columnes més llarga del món, de més d’un quilòmetre de llarg».

www.dansairesdelpenedes.cat