Parlar amb en Joan Úbeda (Barcelona, 1926)  és  enriquir-se d’una conversa amable que destil·la  coneixement profund i metòdic en un ampli ventall d’aspectes musicals.
Ens circumscriurem en un àmbit del qual en Joan Úbeda representa un testimoni d’excepció: la música litúrgica pre i post conciliar al nostre país. Sens dubte la conversa amb ell ens ajudarà a entendre una mica més la música d’aquest període, que va des de la segona meitat del segle passat fins l’actualitat.

L’any 1952 Barcelona acollia el XXXV Congrés Eucarístic Internacional. Vostè va viure de prop aquells fets des de la  vessant musical. Quins records en té?
L’acte més simbòlic i també el moment més assenyalat musicalment fou la cloenda del congrés amb una missa matinal presidida pel legat del Sant Pare, el Cardenal Tedeschini. Allà uns vuit mil cantaires entonaren la missa gregoriana Cum Jubilo. Va ser una cosa meravellosa i representa un fet únic. Recordo pujar per uns escales que donaven al cim d’aquell altar construït per a l’ocasió, i assaborir el so i la imatge d’aquella extraordinària massa coral. Aquells cants representaven per a mi el fruit de gairebé un any de treball compartit amb el Pare Altisent (1898-1975), tot un referent del gregorianisme a Catalunya, amb qui vàrem desplaçar-nos per tot el país orientant la tasca de molts cors i de molts cantaires. Com a resultat d’aquells fets, el cant gregorià a Catalunya va rebre un fort impuls amb la nova creació de nombroses Schola Cantorum que varen aflorar en el país en els anys següents al Congrés Eucarístic.

Després del Concili Vaticà II, fou el moment de donar a conèixer i anar introduint els canvis que s’havien produït. Ens podria explicar com va ser això a Catalunya?
El canvi del llatí a la llengua vernacla en el cant litúrgic va suposar que la gent comencés a entendre allò que cantava. Concretament al nostre país hi havia una forta tradició de cant religiós popular: himnes, goigs, cants a la Mare de Déu…, que se’n va veure potenciada aleshores. Un exemple molt reeixit n’és la producció del Pare Lluís Romeu. També es van incorporar aleshores melodies molt expressives procedents del Gospel americà traduïdes al català, com ara el famós Kumbayà. Es va fer recerca i creació de nous textos en català per a musicar, en aquest sentit vàrem rebre molta ajuda dels monjos de Montserrat. I es mantenia, en certa manera, la tradició del gregorià a partir d’ algunes peces de música gregoriana amb text en català. Tot això es va articular a partir del Centre de Pastoral Litúrgica nascut uns dos anys després d’acabar el Concili, i on va ser decisiva l’empenta d’homes com el rector de Santa Maria del Mar, Mn. Albert Tauler. Així va néixer el primer cantoral de música litúrgica en català.

El cèlebre cant “Tothom coneixerà” que vostè va compondre, formava part d’aquest cantoral?
En efecte. Moltes peces d’aquest cantoral eren compostes per nosaltres mateixos. Una d’elles era aquesta. Va ser escrita al 1951 pensant en la primera missa que deia un amic meu, el poeta Francesc Malgosa Riera. S’ha cantat i es canta sovint, moltes vegades com a comiat de la missa dominical.

Continuant encara amb el Centre de Pastoral Litúrgica, quins eren els seus referents?
Els canvis en la música litúrgica es feien en aquell moment arreu on tenia efecte el Concili. Per tant compartíem amb molts altres països els mateixos interessos. Així, es varen realitzar diverses trobades internacionals on s’intercanviaven materials i idees amb els altres països. Nosaltres acostumàvem a prendre com a referència les propostes provinents de la Pastoral Litúrgica de París. Vàrem rebre també un gran ajut des de Montserrat, amb l’aportació de moltes melodies compostes pel Pare Ireneu Segarra: himnes d’Advent, de Quaresma, de Pasqua…, que varen esdevenir molt populars.

Ja per acabar, com veu l’actualitat de la música litúrgica?
Entenc que la música que es canta a missa ha de ser accessible a tothom i ha de facilitar la pregària, acostar-se a Déu. Per tant, no és apta qualsevol música, almenys en la meva opinió. Però això no està renyit amb la qualitat, i sovint ens trobem amb una qualitat condicionada per una deficient execució: és habitual, per exemple, sentir com predomina el sil·labeig en comptes de cantar amb un bon fraseig. Milloraria tan sols si  penséssim en respirar d’acord amb el text, mirant de no tallar les paraules. També penso que s’atén poc al repertori gregorià, un patrimoni que no es pot deixar perdre.

Fins aquí arriba aquesta estona de conversa amb en Joan Úbeda. Ha estat un plaer i un privilegi escoltar aquest home savi de tarannà discret. Mirar enrere pot ajudar a explicar-nos què és allò que cantem actualment i, ¿per què no?, donar-nos elements per a pensar cap on voldríem que això evolucionés.