En Javier i la Belén en complir el seu primer any de matrimoni van escollir passar un mes i mig a Bolívia i no a Cancún. Un viatge que ha marcat les seves vides i la seva relació de parella. Així ho conten ells mateixos en primera persona.

L’europeu que visita Bolívia per primer cop, es trobarà amb un país de grans riqueses i tremendes necessitats. Mineria, petroli, gas natural, indústries agropecuàries, del ciment, artesanes, tèxtils. Exquisides fruites i hortalisses, extravagants i variats paisatges, des del selvàtic a l’andí.    
Carrers sense asfaltar, nens abandonats, cotxes de segona mà farcits de persones, embussos, gran acumulació de gent als mercats, etc. La tristesa més gran: les marcades diferències socials i la discriminació entre les ètnies autòctones: quítxua, aimara, txiquità, guaraní, moxeny, guarai, tximàn i tacana. Una dificultat amb què es troba l’espanyol allà és la desagradable herència històrica que tenim per la conquesta.      
La nostra primera estada a Bolívia va ser amb la família Gutiérrez Ávalos, a  La Guardia, una població prop de la ciutat de Santa Cruz de la Sierra, al «Centro Clara Luz». Enmig d’un barri amb grans necessitats, apareix un lloc on es respira pau i harmonia; ens trobem com a casa: l’escalf amb que ens acull la família de Reina i Jorge, la immensa alegria que transmeten els bebès i els nens, l’energia que desprenen les educadores... Hem viscut moments inoblidables: ensenyar les taules de multiplicar, donar de menjar, fer riure als nens, jugar amb ells, donar-los l’afecte que anhelen de les seves famílies; treballar al costat de les educadores, encoratjant-les en la seva vida quotidiana, col·laborar a la fleca i viure cada dia la realitat d’una família generosa que, amb quatre fills, han estat capaços d’obrir les portes de casa seva per acollir tantes persones.            
 
De Santa Cruz a Cochabamba
En el viatge en «flota» (bus), travessem la selva: tot és verd, vegetació en continu creixement, tant és així que cada any l’han de podar per evitar que el camí desaparegui; al final, sobtadament tot canvia: els colors esdevenen daurats, tot el verd desapareix donant lloc a pedres i pastures de palla, terreny àrid i comencen les primeres cases i poblats, amb pintades a les seves façanes «Evo cumple».   
En arribar a la terminal, ens recull Eduardo amb «New Generation Chiara», un taxi finançat gràcies a l’Economia de Comunió (www.edc-online.org), que ens porta a conèixer la família Villareal, que ens acull a Cochabamba.
La paraula de vida del mes de Juliol d’enguany era: «Veneu els vostres bens i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s’acabi, allà els lladres no s’hi acosten, ni les arnes no destrossen res». (Lc 12,33). A mesura que tractàvem de viure-la, descobríem que cadascun dels habitants d’aquell país era un autèntic regal per a nosaltres. Va ser meravellós conviure entre gent de pocs recursos econòmics però d’una enorme riquesa humana. Qualsevol que viu aquesta experiència entén les paraules de l’evangeli, allò que és fonamental a la vida. No hi existeixen necessitats creades, tot és més fàcil, amb poc n’hi ha prou. L’important no són les grans accions sinó transmetre il·lusió, entusiasme, tenir cura de les relacions i fer que cadascú se senti estimat per nosaltres.       
 
«Casa de los niños» 
Un dels llocs que més ens va colpir va ser la «Casa de los Niños» de Cochabamba, per a nens afectats de la Sida, la tuberculosi, nens abandonats, famílies amb poc recursos, etc. Vam compartir una tarda amb nens en cadires de rodes, portadors de la Sida, jugant amb ells a fer curses, portant-los al parc, sentint l’enorme alegria que transmeten. També va ser na cosa molt especial la celebració de l’Eucaristia a la cambra d’un sacerdot franciscà malalt, en cadira de rodes; nosaltres asseguts al seu llit, amb el Crist de Sant Damià fotografiat i enganxat a la paret. Una habitació petita però amb una presència de Déu molt intensa.      

Ritus aimara al Titicaca
El mateix dia del nostre aniversari, vam tenir la sort de participar en un ritus aimara junt amb altres joves, seguint la tradició andina. Va ser molt maco fer present els nostres familiars, demanar perdó, pregar per les necessitats del món, etc. però, pel damunt de tot, renovar les promeses matrimonials. El paratge era idíl·lic, al cim d’una muntanya i tot contemplant el llac Titicaca, el llac navegable més alt del món; va ser molt bonic i emocionant poder participar d’un ritus d’una cultura ancestral.          
Amb aquest viatge, hem experimentat de  prop què significa ser una família i la nostra relació com a parella ha crescut molt. Volem formar una família oberta a les necessitats dels altres i profundament arrelada en l’amor. Un viatge inoblidable que recomanem a altres matrimonis.
Gràcies Bolívia!