Entrevista a Chiara Amirante, fundadora de Nous Horitzons. La història d’una crida a viure amb el «poble del carrer»(1).

Chiara, hem llegit a la presentació del llibre Nuevos Horizontes (2) que aquesta aventura d’amor va començar el 1991, quan vas decidir anar de nits a l’Estació Termini de Roma. Què és el que et va impulsar a anar a la trobada del «poble de la nit?».
Un senzill desig: el de compartir amb els germans que es trobàvem més desesperats la joia de la trobada amb el Crist ressuscitat. No m’imaginava pas que trobaria un poble tan gran de joves sols, marginats, ferits en el més profund del cor i de la dignitat.
Ben aviat em vaig adonar que el poble del carrer es divideix en dos «móns»: el dels rodamóns, sense habitatge fix, i el que jo en dic «l’infern del carrer»: el món del tràfic de drogues, de la prostitució, de la desorientació, de la drogaaddicció, de la SIDA, de la criminalitat.
Pel que fa al primer «món», llavors ja hi havia nombrosos grups del voluntariat i de l’associacionisme religiós i laic que feien torns de nit per repartir entrepans, begudes calentes i, de vegades, roba; però per al segon «món» eren molt pocs els qui s’atrevien a entrar en el seu territori. Amb un cert temor i tremolor, vaig tractar d’entrar de puntetes en aquelles zones «calentes» i immediatament em va colpir la set d’amor, de veritat, de pau, de Déu que hi vaig trobar enmig d’aquell «infern».     

Has escrit: «En el meu viatge al món del carrer, he recollit milers de llàgrimes que conservo encara preciosament al meu cor» i has volgut acollir aquests joves en una casa perquè «tots els qui se sentin desesperats, gràcies a l’Amor, puguin redescobrir l’alegria». De quina manera fan aquests nois l’experiència de l’Amor?   
Molts d’ells, sorpresos per la presència d’una noia «normal», de nit, en una zona tan perillosa, desprès d’haver compartit amb mi una mica de la seva història, plena de sofriment i sovint de desesperació, em deien: «Ara, digues-nos alguna cosa de tu mateixa. Què hi fa una noia com ara tu aquí, enmig de nosaltres? No t’adones del perillós que és? És possible que arrisquis la teva vida per persones que ni tan sols coneixes?».   
Amb senzillesa, jo també compartia algunes coses de la meva història i de com en la trobada amb Jesús havia trobat la veritat que ens fa lliures, la vida en abundància, el camí per assolir aquella plenitud de joia i de pau que el meu cor anhelava. La reacció era gairebé sempre de sorpresa, curiositat i d’increïble obertura. El leit motiv recurrent era: «Si t’haig de dir la veritat, jo, als capellans, a l’Església, no és que els pugui veure massa, però si l’alegria que veig a la teva mirada ve realment de Jesús i si és Ell qui t’impulsa a arriscar la teva vida per nosaltres, parla’ns una mica d’aquest Jesús!». I així, començaven a bombardejar-me amb preguntes.  Moltes vegades, aquestes trobades s’acabaven amb una ardent petició: «Treu-me d’aquest infern del carrer. També nosaltres volem conèixer aquest Jesús que ha canviat la teva vida!».     
 
Com vas respondre a aquesta petició?
Moltes de les primeres trobades amb els nostres germans del carrer han ferit i marcat a foc el meu cor, profundament: la Vyria, venuda pel seu germà al cruel negoci de la prostitució-esclavitud, tancada dins de cel·les frigorífiques, violada diverses vegades i atemorida amb vexacions i cremades de cigarretes perquè no s’escapés; la Maria, amb tan sols 17 anys, havia estat obligada vàries vegades a beure sang d’animals, a participar en misses negres i ritus orgiàstics amb violència abominable sobre els nens; en Mauro, un noi moro guapíssim, de gairebé 2 metres d’alçada però convertit en un esquelet perquè estava consumit per la droga i la SIDA, em va dir: «Fa vint any que visc al carrer i tu est la primera persona que s’atura a preguntar-me com estic, sense segones intencions».    
 Cada vegada que anava pel carrer de nit, s’esculpia amb més força al meu cor una certesa: tan sols l’encontre amb Aquell que va venir «a embenar les nafres dels cors destrossats, a proclamar als presoners l’alliberament» (Is 61,1; cf. Lc 4,18), a donar-nos la joia de la resurrecció, podia tornar la vida a aquells germans que vivien en la mort.
Jo vivia a Roma, al cor de la cristiandat, però no aconseguia trobar un lloc on portar-los per tal que fossin acollits i coneguessin Jesús. Totes les iniciatives que jo coneixia eren aconfessionals i amb un llarg i complex procés per poder-hi entrar. És així com va néixer en mi la idea d’una comunitat d’acollida, on proposar com a regla de vida l’evangeli. Naturalment, tenia mil temors, m’adonava que per a una noia de 27 anys, sense recursos econòmics ni professionals -sóc llicenciada en Ciències Polítiques-, pensar en trobar una casa per viure amb els nois del carrer, considerats per tothom com a molt perillosos, era una bogeria.      
Però sabia que «per a Déu tot es possible» (Mt 19,26; cf. Mc 9,23 i 14,36) i avui en puc donar testimoni.

Què els diries tu a tants joves que han perdut el sentit i el gust per la vida?
Als joves d’avui els diria que tots tenim una gran set d’alegria, de pau, d’unitat, d’amor, però sovint ens creiem que podem assolir la felicitat deixant-nos encantar per les moltes seduccions del món, ens malvenem per paradisos artificials a baix preu que empresonen l’ànima fins a matar-la. La gran notícia del cristianisme és que l’Emmanuel, el Déu-amb-nosaltres, va venir a  habitar enmig nostre per donar resposta als més profunds interrogants del nostre cor sempre inquiet.     
Jesús ens ha dit: «Estimeu-vos com jo us he estimat», i la mesura d’aquest «com» és la «davallada als inferns». Hem de fer nostres els inferns de tants germans morts en l’ànima. Només en la mesura  que ens submergim en l’abisme del cor dels nostres germans, estimarem Jesús crucificat en ells. I molts trobaran la vida, perquè Ell ha vençut el món. Viure, encarnar, cridar amb la vida el seu amor i la seva joia: aquesta és la nostra vocació de testimonis de la resurrecció.     
 
(1) Donem gràcies a la revista «Unidad y carismas» per haver-nos cedit aquesta entrevista publicada al seu número 71, Juliol-Setembre 2009. 
(2) Chiara Amirante, «Nuevos Horizontes», Ciudad Nueva, Madrid 2009.