Maria Voce, Emmaus, avalua els cinc-cents dies que porta al capdavant dels Focolars, des de que va ser elegida el 7 de juliol de 2008 per 496 delegats de tot el món, per tal de recollir l’extraordinària herència de Chiara Lubich.

Ha canviat gaire la teva vida des que et van elegir?
Fonamentalment no, perquè tracto de continuar sent coherent amb la decisió de donar tota la meva vida a Déu i amb el compromís de viure el carisma de Chiara. Ha canviat en la mesura que ha variat la meva funció.

Quan estàs davant la tomba de Chiara, què fas? Demanes, dónes gràcies, escoltes?
Cap d’aquestes coses. Simplement hi sóc. Quan visito la seva tomba, m’estic amb Chiara. Pot ser que algunes vegades demani, doni gràcies o escolti, però la veritat és que m’estic amb ella. Gairebé no penso.

Com es desenvolupa la teva jornada diària?
La meva jornada és com la dels altres membres del Centre del Moviment, molt condicionada pels programes que ens arriben des de fora: cites, situacions, imprevistos... De totes maneres, sempre hi ha lloc per assistir a missa, per a l’oració, la meditació i el treball, així com per al focolar, que és la comunitat on visc, per a fer el menjar, netejar la casa o fer qualsevol altra cosa.

A l’escriptori de tot president arriben problemes i decisions per prendre. Com és el teu mètode de treball?
Quan m’arriba un problema o un requeriment, procuro no deixar passar temps. Examino de seguida la qüestió amb qui me la proposa personalment, per e-mail o per telèfon, per entendre millor quines són les seves raons i quina proposta espera de mi. El pas següent és contrastar-ho amb els meus col·laboradors, primer de tot amb el copresident, i després amb la resta de membres del Centre, de vegades tots junts, quan es tracta de qüestions de major importància, altres vegades amb un o altre, segons la competència específica que requereixi la qüestió. I gràcies a aquestes consultes va madurant la resposta que podem donar, perquè creiem que és el que Déu vol per a la qüestió examinada, encara que sigui una resposta parcial o requereixi un examen ulterior més detingut.

Al teu costat hi ha el copresident, Giancarlo Faletti. Com ha estat el rodatge d’una conducció compartida, encara que les funcions siguin distintes?
Durant aquest any hi ha hagut una constant i creixent atenció perquè hi hagués sempre concòrdia i unitat entre nosaltres, perquè poguéssim comunicar-nos realment les dificultats, les intencions, els projectes i els dubtes sobre una cosa o una altra. I el fruit ha estat el testimoni d’aquesta unitat, que s’ha notat en totes les circumstàncies i que ha contribuït a tot el positiu que s’ha produït al llarg de l’any, aconseguit amb el compromís unànim de tots.

Quan mor un fundador, la seva obra sol passar un període difícil. Algunes personalitats de l’Església estaven preocupades pel «després de Chiara»...
Nosaltres també ho estàvem, però ara puc donar testimoni davant Déu que he vist un moviment que ha crescut numèricament, en les activitats que ha realitzat i en el compromís de tots. M’estic adonant  que no hi ha un «després de Chiara», sinó una continuïtat en el moviment que deriva del carisma de Chiara. I això dóna testimoni de la perenne actualitat del do de Déu, i assegura que mentre hi hagi una persona que el visqui, el moviment seguirà endavant.

Quin element crític del moviment et preocupa més?
Em fa la impressió que hem crescut massa ràpid en les manifestacions i expressions externes dels Focolars. M’explico. Chiara havia de fundar tot el que Déu li suggeria, però ens adonem que encara no som adequats per desenvolupar tot el que Chiara ha fet. La crítica és adonar-se que les persones del moviment, començant per mi, som petites davant la grandesa de les finalitats d’una obra de Déu. Per això som cridats a entendre bé què li fa falta ara al moviment, amb la seguretat que Chiara ha posat tot en marxa i ara cal portar-ho tot a terme. Però potser no tot alhora, ni tot de seguida.

Albires ja alguna cosa a aquest respecte?
Em sembla que ara hem de tornar a concentrar-nos en el testimoni personal, en la conversió quotidiana a la vida de l’evangeli, en la formació de comunitats autèntiques en què les relacions siguin vitals i fortes de debò. D’aquí sorgiran després les grans manifestacions, que serveixen per posar en relleu la vida.

Hi ha hagut alguna situació en què t’hagis sentit especialment inadequada?
Sí, tots els dies –i se’n riu–. «Especialment» inadequada no m’hi he sentit mai, perquè em sento inadequada sempre. Es tracta d’acceptar les limitacions que cadascú té, sense preocupar-se per trobar un mètode per ser adequat. Més aviat el que fa falta és viure bé el que Déu vol que facis. Jo accepto que sóc inadequada, em fio de la gràcia de Déu i segueixo endavant.