Vint anys enrere, la caiguda del Mur de Berlín va marcar la fi de la «guerra freda». ¿Es van complir les expectatives que va suposar aquest esdeveniment? Les diferents lectures d’aquest escrit deixen entreveure que encara queden altres murs per abatre.

«Des de Stettin, al Bàltic, fins a Trieste a l’Adriàtic, un teló d’acer ha davallat al llarg del continent». Amb aquestes paraules el primer ministre britànic Winston Churchill descrivia el 1946 la frontera ideològica que després de la Segona Guerra Mundial va dividir Europa i gran part del món: d’un costat el socialisme real aplicat a la Unió Soviètica i altres països de l’Est, de l’altre les democràcies liberals d’Occident liderades pels Estats Units. El 1947, el polític i economista nord-americà Bernard Baruch definia com a «guerra freda» el conflicte entre els Estats Units i la URSS per imposar les seves influències al món. Un enfrontament que es va mantenir entre 1945 i 1991, sense arribar a una confrontació directa en els seus propis territoris. «La creació d’aliances rivals, la prestació d’ajuda militar i econòmica als estats que eren clients seus o aspiraven a ser-ho, una massiva i costosa carrera armamentista, les campanyes de propaganda, l’espionatge, la guerra de guerrilles, la lluita contra la subversió i els assassinats polítics van ser els mètodes que es van usar», consigna l’historiador Ronald I. Powaski.
Aquest enfrontament es va traslladar a altres escenaris i va generar conflictes a l’Àfrica, l’Orient Mitjà, el Vietnam i el sud-est asiàtic, l’Afganistan.  L’Amèrica Llatina va influir sobre Cuba en l’aparició dels moviments guerrillers i les dictadures militars. Va conèixer etapes polítiques com la histèria macartista i les doctrines de seguretat nacional, el sorgiment del sindicat polonès Solidarno??, l’intent d’assassinat de Joan Pau II, el 1981. Una guerra silenciosa, el símbol de la qual va ser, entre altres, el Mur aixecat a Berlín a partir del 13 d’agost de 1961 que simbolitzava aquest «teló d’acer». Més enllà d’aquest mur hi havia el drama de les llibertats restringides, dels Gulag soviètics, de les Esglésies perseguides, de l’eliminació de qualsevol oposició.
No obstant això, malgrat les garanties formals del costat occidental, no tot eren bones notícies. En nom de la mateixa llibertat que es reclamava per als ciutadans sotmesos als règims socialistes, a l’Amèrica Llatina es massacrava i empresonava als opositors. Eren aliats d’aquest Occident «lliure» dictadors com ara el filipí Ferdinando Marcos i el sha de Pèrsia Resa Palhevi; el Banc Mundial en finançava  uns altres com el congolès Mobutu Sese Seko. Aquest era el panorama polític fins a aquest sorprenent novembre de 1989 quan, de sobte, tot va canviar i les imatges dels alemanys destruint parts del Mur de Berlín il·lustraven l’esfondrament dels règims d’Europa oriental. Un fet que va fer època i, encara que sembli miraculós, va ser incruent. Alguna cosa que ningú va saber preveure, ni tan sols imaginar; senyal que existeix en la història una mena de «magma» subterrani de forces i esdeveniments molt poc visible per a certes anàlisis, però igualment capaç de produir grans canvis.
Aquests vint anys han demostrat que la pau internacional no estava només amenaçada per l’enfrontament entre l’Est i l’Oest. Hi ha altres murs que separen, que provoquen conflictes i que caldrà esfondrar, com el de la pobresa.
Amb una lectura profètica de la història, Chiara Lubich, encara en temps de separació en blocs, va començar a proclamar amb convicció que el món, si sabem llegir els signes dels temps, «s’encamina cap a la unitat». Existeix una  mena de vocació a la unitat en la dimensió més íntima de les persones que permet concebre la família humana; una tendència que es manifesta, per exemple, en els millors aspectes de la globalització, o en l’aparició d’organismes internacionals que suggereixen la necessitat d’un nou ordre mundial, l’acostament entre les grans religions, gairebé un retrobament de la humanitat davant el seu únic Pare.
En el Mur de Berlín un grafit reproduïa aquest proverbi africà: «Molta gent insignificant, en molts llocs insignificants, que fa moltes coses insignificants, pot canviar el rostre del món». És a dir, els qui creiem i construïm la pau, la justícia, la solidaritat estem construint la història.

El cost de les conquestes

La unitat té un cost. Els alemanys ho constatem tots els mesos quan se’ns descompta del sou el «suplement de solidaritat» per a la «reconstrucció de l’Alemanya oriental».
La reunificació alemanya ha costat 120 mil milions d’euros, que s’han traduït en flamants autopistes, trens súper ràpids, modernes zones industrials. No obstant això, des de fa quinze anys l’atur es manté estable. Això suposa, sobretot entre els joves, falta de perspectives, creixement de la criminalitat, retorn dels partits neonazi i –entre els grans– certa nostàlgia pel passat comunista. Els efectes de 45 anys d’un sistema polític en els costums, la manera de pensar i les estructures no es canvien en pocs anys, ni amb diners. Caldrà generacions senceres. La unitat va tenir un cost monetari elevat. Però no es podia haver fet d’altra manera. Sense aquest esforç material, les conseqüències econòmiques i socials negatives haguessin estat inimaginables.
Però hem pagat un preu molt alt també en el terreny dels valors que impregnaven l’est del nostre país: la solidaritat entre companys de treball o entre veïns, la sensibilitat per la família, no només la natural, la creativitat que l’escassetat de recursos estimula... El materialisme occidental ho ha fet desaparèixer. No obstant això, cal ressaltar els fruits de la unitat alemanya: l’alliberament de l’ocupació, tant de la russa com de la nord-americana; un país que cada vegada més pren consciència de la seva responsabilitat davant d’Europa i el món; la inserció en la Unió Europea, en una dinàmica que, sense difuminar la diversitat, persegueix un ideal d’unitat. Va costar cara la caiguda del Mur de Berlín. Però allò que res costa, res no val.
Joachim Schwind (Neue Stadt - Alemanya)