Darrerament el seu caparró anava donant voltes pensant que potser havia arribat el moment de deixar aquella casa, aquell peu i fins i tot la seva germana Martina. Feia ja tres anys que cada dia era portada a passeig pel seu peu esquerre, sense mai poder decidir on anar. Volia veure el món que hi havia fora d’aquella casa, el problema és que era una sabatilla i les sabatilles no es porten mai fora de casa. Com envejava aquell parell de germanes sabates que el senyor Frederic es posava quan anava al parc! L’única cosa que havia vist fora de la casa del senyor Frederic era la botiga en la qual havia estat comprada. Però abans d’aquell moment no recordava res, era encara massa petita!.
Llavors, aquell matí va dir-se: avui me’n vaig i aniré allà on em sembli. Finalment  veuré tot allò que hi ha més enllà de la porta de casa. Adéu Martina, adéu senyor Frederic! Dit això va començar a moure’s cap a la porta de l’habitació del senyor Frederic. Per a una sabatilla com la Valentina, però, no era senzill caminar sense l’ajuda d’un peu!
Quin cansament que va sentir tan sols d’arribar a les escales! Li varen caldre com a mínim vint minuts per fer aquells pocs metres. Estava cansada com mai no ho havia estat, però continuava decidida a anar endavant.
Baixar les escales, en canvi, va ser molt més fàcil: n’hi havia prou amb deixar-se caure d’un graó a l’altre! Finalment, quan va arribar a la porta de la casa després de tanta fatiga, va aconseguir sortir per la porteta que el senyor Frederic havia fet per al seu gat. En aquell moment començava el seu viatge. La Valentina estava esveradíssima! Finalment podria veure tot allò que havia somiat! Els ocells que volen pel cel, les flors que viuen a l’herba, els nens que juguen... Ben aviat, però, va començar a sentir enyorança de la seva germana: qui sap com estarà de trista per mi! –pensava– potser li hauria d’haver deixat un missatge. I també enyorava el peu d’en Nicolau. Us sembla estrany? No, perquè ens podem imaginar el cansament que la petita sabatilla Valentina tenia en moure’s! En una hora de llibertat només havia aconseguit arribar fins a la cruïlla que hi havia a pocs metres de casa del senyor Frederic! I ara no tenia el valor necessari per travessar el carrer ja que els cotxes passaven massa de pressa i no aconseguiria arribar a l’altra vorera sense ser esclafada per les seves rodes! Llavors va pensar que potser estaria bé tornar a casa. Al principi no estava contenta de la seva decisió, però, des del moment que va començar a tornar, es va convèncer que la seva vida era bonica tal com era: tenia una germana que l’estimava moltíssim i un cap que la tractava molt bé. I després, pensant-t’hi més a fons, havia comprès que sense tant d’esgotament, feia quelcom que feia feliç a algú altre: en Nicolau no li ho havia dit mai, però estava tan content cada vegada que es ficava les sabatilles! Ella feia una escalforeta tant confortant que el recuperava de totes les hores que passava tancat en les seves sabates. I ara, la Valentina se sentia molt orgullosa de poder ser útil a algú! Havia comprès que allò era el més important de la seva vida: donar-se als altres totalment. Llavors va tornar a casa tant de pressa com va poder, per tornar a veure la Martina, en Nicolau i el senyor Frederic, i des d’aquell dia va ser la sabatilla més contenta que mai s’hagués vist, sempre somrient i disposada també a acollir a Silvestre, el peu dret, si alguna vegada fos necessari!