Em penso que la Sol no podria dir-se d’una altra manera. El seu nom s’adapta perfectament a la seva personalitat: sempre alegre, dinàmica i transmetent felicitat. Endevineu la seva feina? És professora d’educació física. Però el somriure contagiós és també una característica d’en Santiago, el seu marit. Periodista esportiu i amant del futbol. Ens trobem perquè m’expliquin els fets més recents de la seva història d’amor, que fa quatre anys els va transformar en família.
«Val a dir que la nostra relació de parella últimament no era gaire plena -va començar a explicar en Santiago-.  La Sol venia arrossegant un gran cansament que vàrem atribuir a la seva feina, i jo no trobava, com abans, l’alegria d’arribar a casa. Desacords sobre quan tenir fills, la projecció laboral  de cada un i moltes més qüestions havien generat certa tensió en la relació. En un moment -va continuar-, vaig sentir que havia de tornar a escollir la Sol amb tot el que tenia i amb tot el que no tenia, amb les seves idees, el seu cansament, en fi, tal com ella era...»
Al cap de pocs dies apareix en el coll de la Sol una estranya inflamació que els porta a demanar uns estudis per determinar-ne la causa. La cara de la Sol es torna seriosa: «De seguida vàrem saber que podia tractar-se d’un tumor, encara que sempre intentàvem viure el present i esperar el diagnòstic. Confiàvem que Déu no ens carregaria amb un pes superior a les nostres forces, fos el que fos».
El diagnòstic va confirmar que es tractava de la malaltia de Hodgkin, un càncer en el sistema limfàtic que s’havia de tractar urgentment per evitar que avancés. La bona notícia era que el varen descobrir a temps, amb un 90% de possibilitats de cura total.
Però hi havia més coses importants. «Uns dies abans de començar el tractament i després d’una consulta amb l’hematòleg -que ens va resoldre a tots dos molts dubtes sobre la quimioteràpia- vàrem visitar un especialista en fertilitat per aclarir alguns punts, sobretot el risc que la Sol podia córrer durant el tractament.  Ens va comentar totes les possibilitats que hi havia per conservar la fertilitat -va dir la Sol-, va ser molt professional, però també ens va dir que no hi havia garanties, moltes coses eren experimentals;  fins i tot havíem d’anar en compte en la nostra vida íntima i saber esperar els moments». Aleshores a tots dos ens va venir al cap el passatge de l’evangeli que diu: «No hi ha res impossible per a Déu. Fins i tot aquella que era considerada estèril, avui es troba en el sisè mes» -varen recordar gairebé a l’uníson. Va ser molt fort. Ens adonàrem que estàvem a les seves mans, que Ell ho sabia tot i que no calia preocupar-se pel que podia succeir. Ara per ara s’havia d’atacar la malaltia. Així, doncs, prenguérem aquesta nova etapa amb molta pau i tranquil·litat. Va ser increïble veure com la malaltia en lloc d’acovardir-nos ens permetia de  començar a comprendre’ns l’un a l’altre plenament, estimant-nos minut a minut, perquè així ho exigia el tractament -afegí en Santiago-. Mai sabíem com s’aixecaria la Sol. Per això tot era nou, des de les coses més grans a les més petites. A vegades em quedava a treballar a casa en lloc d’anar al despatx. Tractava de tenir gestos concrets, com servir l’esmorzar, estar atent a cada necessitat d’ella”.
«Per a mi -explica la Sol- va ser descobrir en aquella situació l’amor de Déu, donar valor al moment per menjar, per descansar o per invitar a algú per no estar sola. Aquí també va aparèixer l’amor de la família i dels amics, els quals sempre eren a prop».
En Santiago va afegir un detall significatiu: «Després dels primers dies de moltes trucades, correus electrònics i visites, a poc a poc la sensació va ser que aquella estimació i atenció desapareixien. Estàvem súper equivocats! Vàrem comprendre que cadascú viu el dolor a la seva manera i que moltes vegades l’absència d’una trucada expressava delicadesa per no molestar i no pas que no tinguessin en compte la situació en què vivíem. Ens havíem tornat molt exigents envers els altres, cosa que no tenia sentit, i en acabat ens adonàrem que molta gent estava assabentada de tot però que ho portava en silenci i respectava el nostre temps i els nostres moments. Pretendre més, era simplement un acte egoista per part nostra». «Això fins i tot ens va ajudar a sortir de nosaltres mateixos -va completar ella-, a no creure que l’únic tema de conversa era la meva malaltia, sinó que també podíem estar oberts als altres, ajudant en la mesura que poguéssim fer-ho, és a dir, no sentint-nos estimats i prou, sinó estimant.»
El camí d’aquests mesos és un seguit d’episodis en què l’amor de Déu s’ha fet present. Mesos enrere la Sol havia anat a acompanyar una amiga la mare de la qual estava molt malalta, i que havia promès que si es curava faria una important donació de diners a un centre de salut. Assabentada de la situació de la Sol, l’amiga va posar a la seva disposició la suma que cobria exactament les despeses del tractament. També la família i els amics venien a planxar, a netejar, a fer sessions de reiki, enviaven menjar cuinat, cartes, regals, llibres. «Semblava que Déu, en tots ells, coneixia cada un dels nostres gustos i necessitats», va dir en Santiago.
Al cap  de tres mesos de tractament, els estudis confirmaren que la teràpia havia estat un èxit. La malaltia havia desaparegut, tot i que s’havia de controlar mensualment.
«Però aquesta malaltia la vàrem viure com un trampolí que Déu ens va oferir per fer un salt en la confiança del seu amor -va concloure la Sol-, de tornar-nos a escollir l’un a l’altre i redescobrir les coses bones de les relacions humanes». La mirada que s’intercanvien confirma que per a ells és així.