Pensa que avui en dia, amb tantes possibilitats per a comunicar-nos, les parelles no ho fan prou bé?

La comunicació en la parella no necessita de gaires mitjans més, per a comunicar-se ja que es tracta d’una comunicació normalment propera, presencial, íntima, de tu a tu, feta amb els mitjans de sempre: verbal, gestual, expressiu. Aquest és i serà el model preferent de la seva comunicació.
Això no vol dir que avui dia mitjans com Skype o similars no suposin un gran avenç per permetre, per exemple,  superar la distància espacial a parelles que temporalment visquin lluny l’ un de l’altre.
Tampoc cal oblidar l’èxit de la comunicació mitjançant el mòbil o els missatges SMS, que han fet immediates i freqüents les respostes a desitjos d’un major contacte i presència i comunicació entre enamorats, per exemple.
La qüestió més important és, em sembla, la d’omplir de contingut interessant, rellevant i representatiu, pel que fa a temes personals i subjectius, aquesta relació tan privilegiada com és la de la parella.

El llibre vol ser teòric i pràctic a la vegada?

Efectivament. Tot i que hi ha dues parts diferenciades, el llibre va combinant contínuament conceptes i idees explicatives del perquè dels comportaments i actituds de la dinàmica conjugal amb suggeriments per a la millora. En la part teòrica presenta tres dimensions de la vida de la parella: l’amorosa, la de la presa de decisions i la de la comunicació de qualitat. Es pretén fer-ho tot, arribant a bons equilibris entre les necessitats i expectatives d’un mateix i l’atenció intel·ligent, acurada i delicada  de les necessitats de la parella.

Quin és el model intel·ligent de comunicació que es proposa?

A propòsit, definim a quins tipus d’intel·ligència ens referim: intrapersonal i interpersonal i com aquestes es poden posar al servei d’una comunicació de qualitat prosocial. Des d’un  punt de vista pràctic arribem a oferir una eina -ja molt experimentada- per a psicòlegs basada en un nou model de 15 factors. Hi inclou un mètode molt concret que també pot emprar  la parella per descobrir la qualitat de la seva relació i vies per millorar-la.

La seva especialitat és la prosocialitat, què entenem per una comunicació prosocial?

Identifico convencionalment dos tipus d’amor en la vida de la parella, el passional i el prosocial, que han d’estar presents i combinar-se oportunament en totes les etapes del cicle conjugal. Això vol dir, per exemple, que els enamorats haurien de ser sensibles a l’existència no sols de l’amor passional -que arriba embolcallant tota la relació en un meravellós èxtasi gratuït (per cert molt orientat a la reproducció de l’espècie)-,  sinó també del prosocial-altruístic (orientat a la persona), que és més costós però que. essent una creació que neix de l’esforç per l’altre, resulta una inversió duradora potser més personal, creativa i constructora vers una  relació sòlida. Paradoxalment, la passió es manté quan hom experimenta i recorda les accions prosocials rebudes de l’altre. I, a l’inrevés, l’amor passional gratifica i estimula l’amor prosocial. Per això, si hom vol assegurar una relació duradora, cal que estigui atent al fet de  si la parella és capaç de “sacrificar-se” i actuar sense esperar els moments passionals. Comunicació prosocial en la parella serà, doncs, aquella que està amarada d’amor prosocial.

Per acabar, quin és el tòpic que més impedeix una bona comunicació a la parella?

Per a unes parelles en serà un i per a altres un altre. Però posem un cas;  per exemple, el costum de no respondre, especialment en les parelles que porten molt temps, a la demanda de l’altre de “no fer cas a la primera”. Això produeix una sensació de menyspreament per part de qui parla o demana. En qualsevol cas és una petició desatesa. A més,  pot  produir una repetició desagradable o cercle “viciós” que es manté habitualment i que avorreix a tots dos. Un altre exemple: en les parelles joves, pensar i actuar com si l’ajust, la sincronia, l’empatia simultània  que es dóna espontàniament en aquesta primera fase d’enamorament, es pogués mantenir sempre i, per tant, mostrar-se exigent; encara més, sentir-se decebut en el moment que  l’altre no està del tot disponible, especialment en la qualitat volguda o desitjada. Cal pensar que si l’ajust de les emocions, pensaments, desitjos, actituds d’un mateix ja són, a vegades, prou difícils d’integrar, molt més ho serà la sincronia amb els de la parella, que està, fàcilment, en un altre moment, en una altra vivència, fruit, potser, d’un altre humor o d’un altre interès o expectativa. Cal apropar ambdues vivències amb amor prosocial i d’una manera delicada.