Pregunto: «Per què entres al Facebook?». «Per veure si m’ha buscat algú i per saber què estan fent els meus amics en aquest moment. A més, penjaré una foto meva de fa poc, en la qual surto molt bé, i els diré que aniré al cinema amb el meu xicot», respon la noia, «al·lucinada» pel fet que els motius no siguin evidents per a mi...
De fet, per als qui no passen moltes hores davant de l'ordinador –ja sigui xatejant (és a dir, conversant) o intercanviant fotos i vídeos amb altres internautes mentre escolten música pels auriculars– els costa d’entendre aquest estrany món. Sempre connectat, superficial, però interactiu: un món en el qual es fan diverses coses alhora i, sobretot, es renuncia a la privacitat «cridant» als quatre vents el nom, la data de naixement, els interessos, activitats, inclinacions, habilitats, preferències, somnis, situació sentimental, desil·lusions, esperances, i penjant-hi fotos, vídeos, música; un món en el qual s'intenta donar una imatge d'un mateix (un perfil) millor que la de la vida real. Es diuen xarxes socials i són el fenomen dels últims temps a Internet. Tots en parlen i volen ser-hi. Qui no s’hi troba, és un troglodita prehistòric, inexorablement exclòs de les novetats que avancen, fresques i socialment irresistibles. Imaginem-nos una plaça tan gran com el món en la qual tots viuen en aparadors a la vista dels vianants; una mena de «Gran Hermano» de tots amb tots. Bé, no amb tots: normalment és possible permetre l'accés a l'aparador només als «amics». Heus ací, aquesta és la paraula màgica: amics. Com  més en tinguis, millor. Però alerta, amic ho pot ser qualsevol, fins i tot gent que coneixes poc o gens i que simplement t’envia un missatge en el qual et demana de ser-ho.
Aquestes xarxes socials, doncs, impliquen gran obertura a nous coneixements i experiències, rapidesa de comunicació, fàcil participació en debats i moviments d'opinió, possibilitat de restablir contactes amb antics amics i establir-ne de nous en  el camp professional... Però també impliquen poca reflexió crítica, narcisisme a la màxima potència, risc de topar amb malintencionats i posar a la vista de tots costums i opcions personals. Molt pocs nois i noies entre 12 i 18 anys saben que les «petjades» que deixen a la xarxa es queden aquí per sempre, inclosos els vídeos «ximples» pujats des del mòbil, els blocs «violents» o les fotos que haurien preferit no haver fet mai. Però aquest perill no atura els joves, que viuen amb entusiasme i naturalitat en el món virtual, on tot és possible.
Els decebuts –que també hi són ja– consideren que les comunitats de la xarxa són febles, que es basen en una intimitat artificial i en el miratge d'unes relacions humanes que emmascaren un buit existencial. És a dir, que els factors d'exclusió són més que els d'integració. Un món irreal, infantil, en el qual no es mor mai ni es madura experimentant la precarietat de l'existència.
Per la seva banda, els entusiastes addueixen que en el món virtual tots semblem més humans, es navega més per donar que per rebre; el dia s'acoloreix amb sorpreses, novetats i contactes inesperats; la gent torna a invertir en relacions humanes; es descobreix que molta gent té els nostres mateixos interessos i es pren consciència de la seva presència contínua en la nostra vida.
Probablement, ambdós grups tenen raó. De fet, les noves formes d'establir relacions socials virtualment no exclouen les tradicionals, sinó que les complementen. Per tant, si una persona és equilibrada humanament, psicològica i espiritual i duu una vida social i professional rica, pot beneficiar-se d'aquests mitjans per desenvolupar encara més la seva personalitat. Si per contra, encara no està formada o li falta equilibri, el perill d'esgotar les seves energies «relacionals» només en el món virtual és gran. En qualsevol cas, el fenomen sorgeix de la base, com si fossin les necessitats de les persones les que modelen la tecnologia i no a l’inrevés. Potser indica també una tendència, una orientació determinada.
«Tinc moltes amigues en el món virtual, però cap en el real». Causa impressió aquesta afirmació d'una adolescent, considerant que el cervell humà es forma en els primers vint anys de vida. Si els joves i sobretot els adolescents passen les hores més estimulants en el món virtual en comptes del món real, probablement el cervell es formarà com si el virtual fos real, predisposant en conseqüència la seva psicologia, sensibilitat i reaccions. Ja hi ha grups de joves que entren bramant en l'autobús i que, més que mal educats, semblen personatges d'un videojoc. El perill és que visquin com inadaptats en el món real (encara tenim cos!) i en la relació amb les persones de carn i os, atès que establir vincles estrets requereix (encara) un contacte directe. O tal vegada el problema és sobretot dels adults, que no saben viure en els dos móns amb naturalitat. De totes maneres, el homo virtualis ja hi és entre nosaltres; n'hi ha prou d’observar els joves «abstrets» amb l'ordinador. Depèn dels adults ajudar-los que es formin i s'afermin primer en el món real i després en el virtual, no viceversa. Per això, a més de videojocs i mòbils, és molt bo fer regals tradicionals, de debò, com raquetes de ping-pong, balons (de cuir), guitarres i abonaments per a la piscina, per al poliesportiu o per a balls de grup. Tot molt bo per a la salut, mental i física.

BREU TEST D'AUTOAVALUACIÓ

- Si entro en la teva habitació mentre estàs embadocat en l’ordinador i t’adones de la meva presència, et gires i em parles:
 (a) o no (b)?
 
- Si mentre t'estic parlant de coses importants sona el teu mòbil, l’apagues i segueixes escoltant-me:
(a) o contestes (b)?
 
- A casa contestes al fix:
 (a) o només al mòbil (b)?

- T'agrada jugar amb els videojocs:
sol (b) o amb altres (a)?

- En una setmana passes més temps passejant amb amics, llegint un llibre i fent esport (a)
o davant de l'ordinador (b)?
 
Si les respostes de tipus (b) són més que les de tipus (a), potser et convingui parar, quedar amb un amic/a (real) i sortir de casa.