Estimar i acceptar ser estimats per romandre amb Ell. La lògica divina revelada ens els breus pensaments de la jove fundadora dels Focolars.

Quan es fulleja o s’obre casualment el llibre de Chiara Lubich Dios te ama inmensamente –que conté un recull de pensaments breus extrets de cartes del 1943 al 1949–, hi ha qui queda impressionat de la correspondència d’aquests amb l’evangeli, tant que quasi bé cada paraula, cada aforisme, podria ser posat en paral·lel amb una frase o una actitud de Jesús.
Aquests pensaments són perles que es poden repensar individualment, perquè una de sola és suficient per donar fe i serenitat a tota la jornada. D’una en una.
Ho he experimentat al Congo, on, per començar un curs de formació de tres dies a més de 50 noies joves, molt mancades de béns terrenals però riques de relació entre elles i amb Déu, els he fet escollir a cadascuna un número, i després els he llegit i lliurat a cadascuna la “perla” corresponent.
Durant aquests tres dies, cadascuna ha pogut reflexionar sobre el fet de sentir-se estimada, de manera única, per Déu, sabent que totes les altres companyes seves ho eren igualment. Ha estat per a elles la “bona nova”, especialment important en contrast amb el món del qual provenien.
He provat d’enfilar aquestes perles per compondre’n un collaret. M’he preguntat: amb què puc comparar-ho, amb quin passatge evangèlic? Pensant-t’hi una mica, mirant de comprendre d’on Chiara havia pogut obtenir força i llum per fer-nos entrar en aquestes brases ardents, m’he fet, la pregunta fonamental: «Què és el que Déu ha comunicat d’Ell mateix a Chiara?». M’ha semblat que la resposta em venia donada per una imatge, una icona evangèlica: el lavatori dels peus.
Déu ens estima immensament. Però per comprendre-ho i creure-ho hem de tenir el coratge de qüestionar-nos la nostra idea de Déu. «Déu ens estima» vol dir que no resta en el seu cel, sense embrutar-se les mans, sinó que es posa a servir-nos. Jesús, que es cenyeix amb una tovallola i renta els peus dels seus deixebles, és suficientment eloqüent: per mostrar-nos com ens estima es fa el nostre servent, el nostre esclau.
Però, tot s’acaba allà, en una descripció del lavatori dels peus? No, Jesús, en aquell episodi del capítol XIII de l’evangeli de sant Joan, no és l’únic protagonista. El lavatori dels peus és una relació on els actors són també els dotze apòstols, en el fet de rebre l’amor, en el fet de deixar-se estimar. Descriu una relació entre Jesús i els apòstols, especialment amb Pere.
Inicialment rebutja aquest amor, la seva idea de Déu trontollaria: «Senyor, vós em  renteu els peus?», «No em rentareu els peus mai de la vida!». Però quan s’assabenta que «si no et rento, no tens part amb mi», coneix que rebre l’amor, acceptar ser estimat, és participar de la divinitat, formar-ne part. Si deixar-se estimar per Déu fa que hi romanguem, això és estimar. Si Déu és amor, acceptar ser estimats de la manera xocant que Déu vol, és entrar en Ell, és conèixer-lo. Déu no vol altra cosa que estimar. Li donarem aquesta possibilitat? Sí,  perquè deixar-se estimar no és passivitat o rebre-ho tot ja fet,  sinó que és un «donar».

Heus aquí el Déu que Chiara Lubich ha conegut i ens comunica: no és un Déu en el seu cel que compta els nostres pecats i calcula els nostres suposats mèrits, sinó que és un Déu de tendresa, que busca la relació, que desitja estimar i que, per poder fer-ho, necessita que rebem aquest amor. Chiara tradueix aquest «rebre» en «fe en l’amor de Déu», i en una actitud conseqüent en la vida, on s’esvaeixen les preocupacions i, sobretot, on s’estima el proïsme per demostrar el nostre «petit però tenaç» amor.
La jove Chiara, autora d’aquestes cartes de les quals s’han tret aquests aforismes, si bé distingint poc les Persones divines en la seva especificat, té molt clar el ritme, el joc de les relacions que es reflecteixen en l’home imatge de Déu.
Deixar-se estimar per Déu, com el Fill es deixa estimar pel Pare des de tota l’eternitat: què hi pot haver de més humà i a la vegada diví? Esdevé llavors lògic que Déu mateix es «deixi estimar» per nosaltres, perquè estem en Ell. «Podem estimar Déu»: és una altra paraula clau, em sembla, d’aquests aforismes. No «hem de» sinó que «podem».
El Déu de la jove Chiara, al cap i a la fi queda plenament descrit a la cita de la contraportada: «Et narraré la grandesa i l’amor de Déu». Grandesa: descriu l’Infinit, l’Etern, l’Omnipotent. Amor: descriu aquell que vol fer-se petit, que desitja l’amor, el demana, com si Chiara sentís un buit en Déu, o més exactament, un buidar-se per amor, una kenosi (Cf Fil 2.7).
Rellegint aquests aforismes, allà ens trobarem tots amarats pel mateix ritme: deixar-se estimar, (que significa donar a Déu la possibilitat d’estimar), poder estimar, (Déu ens deixarà estimar i n’estarà fins i tot agraït).

Dios te ama inmensamente
Ed. Ciudad Nueva
96 pàg., 9 euros
Comandes: 934 070 022

Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els bots d'spam, necessita activar Javascript per veure-la