Toni Roman és el delegat de Joventut de l’Arxidiòcesi de Barcelona des de fa sis anys i la seva tasca pastoral com a prevere sempre ha estat en contacte amb el jovent.

Toni, la pràctica religiosa dels joves ha experimentat una davallada en les últimes dècades.  Quan es va iniciar aquest procés? Continuem en aquesta direcció?
Crec que l’inici d’aquest procés coincideix amb l’arribada de la democràcia, que va significar l’alliberament de moltes coses i també d’una Església molt lligada al sistema polític anterior i que se sentia imposada. Darrerament ha influït el tipus de societat que tenim, molt consumista i basada en valors materials.
La joventut no es homogènia i a l’Església no hi ha una sola joventut cristiana, hi ha molts matisos i maneres de viure la fe en un món tan canviant. Avui els joves agafen una cosa el temps que els pot anar bé, desprès la deixen... Vivim en la que s’anomena una «societat líquida», que es va modelant sobre la marxa i no té una estructura. Això té aspectes positius però també negatius perquè es tradueix sovint en falta de punts de referència, cosa que dificulta construir la pròpia personalitat.
Tot i que és difícil generalitzar, és un fet la davallada de joves implicats en l’Església, però també en el moviment associatiu global: grups excursionistes, partits polítics, esplais, ong, etc. encara tenen números però de voluntaris puntuals; de llarga durada, és difícil trobar-los.
Els sociòlegs diuen que, potser, s’ha superat una fase d’anti-religió i el que hi ha és una indiferència, que és més difícil que la confrontació, perquè vol dir que Déu no influeix en la meva vida, és igual si hi és o no.

Hi ha joves que “apareixen” en manifestacions puntuals com el recent Aplec de l’Esperit, celebrat a Terrassa el 22 de maig, amb milers de participants de tot Catalunya i les Illes, però desprès no es veuen a les parròquies. Això vol dir que les formes tradicionals no funcionen? Hi ha una recerca d’espiritualitat en els joves?
Aquestes trobades apleguen joves però després, que arreli més l’experiència cristiana i que estructuri la persona i el jove, és mes difícil... Ara bé, certament com a Església s’han de fer propostes per trobar-se: els joves criden els joves.
Les formes més clàssiques (vetlles de pregària, eucaristies més celebrades...) per a un cert tipus de joves no funcionen, per a altres sí, en canvi.
Sí, hi ha recerca d’espiritualitat en els joves. En el gran «supermercat» d’ofertes, agafen d’aquí i d’allà. Els joves saben distingir el que volen i el que no, participen d’una cosa però d’altra no, o s’hi sumen però no vol dir que comparteixin totalment la proposta cristiana. Això, en lectura positiva, vol dir que són més lliures, que busquen autenticitat, però també, de vegades, fa difícil tenir una estructura humana i de fe perquè tot s’hi val, tot és igual.

Sembla que allò que costa és l’encarnació en la vida diària. Quins passos ha de fer l’Església cap als joves per fer propostes de vida properes, possibles i amb el seu llenguatge?
Sens dubte els reptes són molts. L’Església té un missatge i ha d’entendre com proposar-lo en un món que ha canviat molt ràpidament i que és molt plural. A més, la proposta de l’Església no pot quedar confosa amb certs criteris del món, hem de donar allò que ens és propi.
Hem de veure a partir de quines  inquietuds vitals que hi ha en el cor dels joves podem fer arribar el missatge. En un món tan consumista i materialista amb moltes propostes, i amb un ritme de vida molt intens, trobem que el cor d’un jove té necessitat de la amistat més gratuïta, de meravellar-se amb la naturalesa i de sentir que la vida és un misteri. El joves d’avui estan molt centrats en els sentiments i les emocions, i això no és dolent, però hem de saber entrar per aquí i portar-los més enllà, perquè no es quedin preocupats només de les seves emocions. 
Crec que hauríem de ser una mica més atrevits per arribar a comunicar el missatge: amb llenguatge d’avui i sense perdre res. A vegades ens paralitza la por de perdre i que no se’ns entengui bé i, al final, no se’ns entén de cap manera. Ens  hem de posar al nivell dels joves en el sentit de caminar junts, acompanyant el moment que està vivint aquesta generació, caminar amb els seus complexos, amb les seves incoherències, com Jesús, que caminava amb els pecadors i els qui estaven desorientats. Venim d’etapes en les quals els itineraris de fe estaven fets i eren clars i ara ens costa iniciar nous processos d’acompanyament. L’Església ha ser la casa de tots i això no és fàcil, però volem acollir tothom.

Quin tipus d’acompanyament cal fer avui als joves?
Un acompanyament basat en la relació personal, el tu a tu amb cadascú. Però hem d’oferir també espais col·lectius. Avui han caigut les grans utopies i propostes col·lectives i això fa difícil fer propostes comunitàries per als joves en una societat que tendeix a l’individualisme. Potser això ens obligarà a recuperar l’Església en els seus orígens: petites comunitats de referència, acollidores, vives. Hem de mostrar això a la societat i als joves perquè trobin «aquesta Església».

Aquest camí d’apropament als joves no és fàcil. Quina és la clau?
D’esforços, n’hi ha molts, hi ha moltes propostes, potser massa. Un perill a vegades és la dispersió i quantitat d’ofertes. Hem de crear també espais comuns de trobada i sumar recursos i forces. També és veritat que hem de fer ofertes properes als joves en cada parròquia o moviment. És important treballar en xarxa, una expressió moderna per experimentar la comunió a l’Església. Cadascú podem tenir el nostre carisma i la nostra espiritualitat però ens hem de trobar.
Ningú no té la clau màgica. En aquest moment hem d’assumir la feblesa i ser humils. Per a mi és un moment de caminar enmig de la crisi i buscar de nou i això pot aportar riquesa a l’Església, perquè fa que no ens instal·lem sinó que busquem formes noves de presentar l’Evangeli.

www.delejovebcn.com