Chiara Luce serà proclamada beata, per l’Església catòlica, el proper 25 setembre a les 4 de la tarda.

Es pot estimar profundament aquesta vida i alhora mostrar-se feliç quan és el moment d’abandonar-la, malgrat que tot just un l’estigui encetant. Ho fa palès  el testimoni de Chiara Luce Badano que, després d’una llarga i dolorosa malaltia, va acomiadar-se d’aquest món als 18 anys instant la seva mare a la felicitat: «Mama, sigues feliç, perquè jo ho sóc». Aquestes van ser les seves últimes paraules. Avui la Chiara Badano estaria a punt de fer 39 anys, però ja en fa vint que va aclucar els ulls a aquest món i –segons les seves pròpies paraules– va celebrar la seva «festa de noces amb l’Espòs».
Era una noia normal, activa, li agradava la música, ballar, jugar a tennis, no excel·lia com a estudiant. Vivia a Sassello, a la regió de Ligúria, al nordoest d’Itàlia. Era filla única, els seus pares –Maria Teresa i Ruggero– sempre la van considerar un do de Déu perquè va néixer després d’11 anys de matrimoni, després d’una sincera pregària en un santuari marià, quan els semblava que només una gràcia podia atorgar-los un fill. La Maria Teresa i el Ruggero eren creients i van educar la Chiara en la fe en Jesús, però una trobada especial va fer que la religiositat de la família es transformés en un compromís vital. Quan la Chiara tenia 9 anys va entrar en contacte amb el grup Gen (generació nova) del  Moviment dels Focolars i en va quedar fascinada fins al punt d’implicar també els pares en l’espiritualitat de la unitat. A partir d’aquest moment es va perfilant el fonament de la vida d’aquesta noia, la seva adhesió a Jesús de Natzaret. Als 14 anys, després d’una trobada del grup Gen, escriu una carta a Chiara Lubich on li diu: «...Vull fer de l’Evangeli el meu únic objectiu en la vida. No vull ni puc ser analfabeta d’un missatge tan extraordinari. De la mateixa manera que m’és fàcil aprendre l’alfabet, igualment m’ha de ser fàcil viure l’Evangeli». El seu compromís s’anirà traduint en petits gestos d’amor en la seva quotidianeïtat. Un amor concret per a tots els qui l’envolten.
Fins que un bon dia, després de molts controls mèdics, li diagnostiquen un tumor maligne als ossos. Quan li comuniquen a la Chiara la gravetat de la seva situació, es queda sense esma per parlar. Li demana a la seva mare que no li digui res i es tanca a la seva habitació en silenci. Durant vint-i-cinc minuts. Al final diu: «Sí, Jesús, si tu ho vols, jo també». Aquesta adhesió a la voluntat de Déu serà constant al llarg de la seva dolorosa malaltia. Una adhesió manifestada sempre amb serenor i alegria. Refusa fins i tot la morfina perquè li treu lucidesa i ofereix els seus patiments a Déu pel bé dels altres, amb la convicció que «el dolor que s’abraça ens fa lliures».
La seva habitació, tant en els moments d’ingrés a l’hospital com a casa, es converteix en un lloc de comunió i d’amor. Algun dels seus amics que la van a veure afirma: «Al començament anàvem a veure-la per a animar-la, però aviat ens vam adonar que érem nosaltres els qui no podíem prescindir d’ella, perquè ens en sentíem atrets com passa amb un imant». Diu ella als seus amics: «No us podeu imaginar quina és ara la meva relació amb Jesús!».
Fins i tot els metges que en tenen cura queden trasbalsats per com afronta la noia la seva malaltia. Un d’ells diu: «Amb el seu somriure, amb els seus ulls demostra que la mort no existeix. Només la vida existeix». Al seu voltant es respira un «ambient de paradís». En alguns moments a ella li costa rebre visites. Ho explica a un amic seu: «És que em costa baixar des del punt meravellós on viu l’ànima i tornar a pujar-hi. Estic en una altra dimensió, en un ambient de paradís que m’ha arrabassat, i tot el que m’allunya d’allà ho sento com un llast». Tot això, però, no li estalvia indicibles sofriments físics. Quan la mare li pregunta si pateix contesta: «Jesús em treu les taques amb llexiu i fa mal, però així quan arribi al paradís seré blanca com la neu». I, després d’una nit molt difícil afirma: «Patia molt, però la meva ànima cantava». Sovint repeteix: «Déu m’estima molt».
En els últims mesos de la seva vida s’intensifica la seva relació amb Chiara Lubich, que li dóna com a sobrenom Luce, llum –«és la llum de l’ideal que venç el món»–, li escriu la fundadora del Moviment dels Focolars. Una llum que la jove va irradiar en vida i que no es va apagar ni el 7 d’octubre del 1990, quan va abraçar per sempre el seu Espòs. La seva fama de santedat aviat es va estendre més enllà de Sassello. El proper mes de setembre serà proclamada beata per l’Església catòlica.

www.chiaralucebadano.it

Editorial Ciudad Nueva
112 pàg.
7 euros
Comandes: Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els bots d'spam, necessita activar Javascript per veure-la