Una pàgina del diari del P. Manuel Morales, agustí, ens fa conèixer l’Antonio José Lombardo.

Aquest matí (12 d’agost de 2009) «se m’ha mort» l’Antonio José. Ho dic així perquè la lectura dels seus darrers moments m’ha estremit. Vaig comprar el seu llibre (Antonio José Lombardo, Ed. Ciudad Nueva)i l’anava llegint a bocinets. Aquest noiet, amb cara d’homenet madur, m’anava conquerint per la seva simpatia, la seva integritat, la seva condició de «soldat» valent. I, continuant amb la lectura, aquest matí, a la pàgina 119, «se m’ha mort». Amb només 15 anys! No ho he pogut evitar, se m’han escapat les llàgrimes:
«Madre, me marcho». Hacia las tres y media de la tarde (7 d’octubre de 1978) le pide a sus padres que se acerquen y dice: «Dios mío». Fueron sus últimas palabras.
He sortit, com cada matí, a fer una passejada, i m’he assegut a la vora d’aquest riu amic de les vinyes, el Duero. I contemplant i «escoltant» el corrent, m’han vingut a la memòria les coples de Jorge Manrique per la mort del seu pare: Nuestras vidas son los ríos / que van a dar a la mar, / que es el morir; / allí van los señoríos / derechos a se acabar / y consumir; / allí los ríos caudales, / allí los otros medianos / y más chicos…
Coincideix que aquests dies, per enèsima vegada, estic estudiant les Confessions de sant Agustí. Per al poeta, aquest gran Pare de l’Església seria río caudal. Ara bé, no és veritat que tots els rius allí van… a se acabar y consumir. Els sants, ni s’acaben ni es consumeixen; continuen parlant i vivint i fent el bé. Antonio José Lombardo, després de llegir el seu llibre, em fa l’efecte d’un «petit pare de l’Església», río más chico, diria el poeta.
Que n’és d’important recollir aquestes vides i exposar-les al públic! Sí que n’ensenyen avui aquests ríos chicos! Una frase de l’Antonio José escrita amb lletres majúscules al seu llibre em sembla que resumeix la fusta d’aquesta criatura: «Aprender a morder el polvo con la cabeza alta». Quin campió, aquest noiet! Quina força, quina generositat, quina maduresa, quin coratge a l’hora d’enfrontar-se a la malaltia i la mort! Quina fe en la presència de Jesús «on dos o més estan reunits en el seu nom»! Quin oblit d’ell mateix i quant d’amor a qui l’envolta!
Diu l’Antonio José dos mesos abans de morir: «El meu ideal (l’única cosa vàlida) és estimar com ho va fer Jesús. Davant del dubte, estimar. Davant la decepció, estimar. Davant dels cops que dóna la vida, estimar. Aquest ideal ha estat retrobar-me amb mi mateix i solcar nous camins per a la meva vida. Només hi ha una veritat per la qual val la pena la vida, i aquesta veritat és Déu».
Gràcies, Antonio José!

http://antoniojoselombardo.blogspot.com