Com tots els matins, el rei del mar crida la seva tropa:
-Ones del nord, ones del sud, totes en formació i llestes per a l’atac! I, al seu crit d’ordre, s’obren les portalades del gran castell i ja són aquí!... Ones grans i petites, joves i adultes ruixen gotes d’aventures al mar. Però, que estrany! –pensa el rei repassant la seva llista–  manca una ona, manca una ona del mar; mai no havia passat res de semblant... Mira al seu voltant, preocupat i... mira-la allà dalt! La nostra protagonista, des d’una finestra del castell mira tristament les seves amigues ja llunyanes. Què et passa? li pregunta el rei tot preocupat en veure els seus ulls enrogits i inflats. El cas és –respon ella– que tard o d’hora hauràs de saber-ho, oh rei. Hauràs d’acomiadar-me! I per què hauria de fer-ho? li pregunta. Al·lèrgia, estimat rei, he agafat al·lèrgia a la sorra. Has vist mai una ona que esternuda tan bon punt s’aproxima a la riba? Doncs això és el que em passa, pobra de mi; es burlaran de mi, em diran Atxim.
-Prou d’aquestes històries, va contestar el rei, el qual en sabia d’allò més de la vida i de les ones. -Amb atxim o sense, ningú no et pot prendre el teu lloc d’allà! Què vols? Davant de l’autoritat del rei ningú no pot dir-hi res i per tant, sense parpellejar, heus ací que la nostra ona avança titubejant cap al mar. Però abans de deixar la protecció del castell, el savi rei li posa a la mà una medecina contra l’al·lèrgia. T’anirà bé, però pren-la només quan no puguis més, li diu amb amor. I Atxim  neda cap aquí i gira cap allà darrere les ones grans. Però, què és allò que va rodolant en aquella ona gegant? No sembla una pedra... es tracta d’una petita tortuga. Mare meva! De cap manera serà capaç de tornar a la platja! pensa Atxim. Apa, salta damunt meu, petita tortuga! Jo et portaré segura. Un bon salt relliscós i ja la tenim a l’esquena de la nostra protagonista. Com et dius? pregunta la tortuga. Atxim, respon sense dubtar. Atxim, quin nom més còmic que tens!, li diu tot fent una rialla maca i oblidant l’ensurt. Encara bo que hi ets, Atxim, i que ets petita ja que altrament mai no m’hauries vist. Gràcies, Atxim, adéu!
Mentre s’està allà mirant com la petita tortuga s’eixuga al sol, veu sota un para-sol una nena maquíssima. Molt bonica, pensa, però molt trista. Ah, ja! Voldria tocar l’aigua però no sap caminar i aquests pares... De bon grat jugaria amb ella per fer-la somriure. Si jo fos més forta, més gran, arribaria fins als seus peus. I mentre s’ho pensa i repensa, no s’adona que és al mig de la sorra. Oh, no!!! Aaaaatxim!!! Esternuda tan fort que, qui ho havia de dir! ha anat a parar justament als peus de la nena, qui ara crida tota contenta i riu d’alegria. Encara bo que existeix Atxim!, criden tots els petits peuets de la platja (òbviament en la llengua que els adults no entenen). I així comença un meravellós joc: cada esternut la porta a acaronar els peus d’algú, a omplir el fossat d’un castell, a tornar a la riba una pilota, objectes perduts...                                  
Al vespre, el rei és a les portes del castell. Com un bon pare, camina amunt i avall, esperant encuriosit i una mica preocupat la seva petita ona. En canvi, ella, feliç, passa per davant d’ell tota dreta. Té el nas vermell i inflat però uns ulls ben vius. Tot somrient, li fa l’ullet i li torna el medicament. El rei la mira però no li pregunta res. Ha entès que alguna cosa bona deu haver passat. Està orgullós d’ella.
Com tots els matins, el rei del mar crida la seva tropa. A primera línia, aquesta vegada, la nostra petita, gran i espectacular ATXIM!