Les opinions dels investigadors, fins avui, no són unànimes. El que sí podem constatar és que els nens perceben l’ús de la TV com una activitat molt més fàcil que la lectura: permet construir un significat de manera molt més ràpida i «real», assegura diversió i potencia la «intel·ligència espacial». En altres paraules, els nens són capaços d’utilitzar les habilitats que ja tenen per a la interpretació dels continguts televisius, sense gaire esforç.

Per als investigadors, la idea comuna que veure la televisió sigui una activitat fàcil i que requereix  poc esforç és una preconcepció dels nens. Cal dir que, fins que els pares i els mestres no els ensenyin a prendre seriosament la televisió i a examinar els programes televisius  amb ull crític, els nens seguiran invertint en un esforç mental molt limitat i per tant no en trauran cap benefici.

Segons l’anomenat «efecte de superioritat visual», els estudiosos afirmen que els joves telespectadors recorden les informacions que han vist molt millor que les que han sentit, especialment en les situacions en què això que es veu no correspon a allò que s’escolta: característica molt comuna dels continguts televisius, com ara els telenotícies. Per tot el que s’ha dit fins ara, podem comprendre fins a quin punt poden ser estimulades positivament les capacitats mentals a través de la visió dels programes educatius específics per als nens.